Una Europa de plàstic

No hi ha res que atiï més l’embafament verbal d’un redactor a sou, que el haver de cantar les excel•lències d’un personatge poderós. Tan sols així es pot explicar que se li anés tant la ma al bard que fa pocs dies composà la laudatio a Joao Durao Barroso en el marc de l’entrega del Premi Europeu Carlos V. Voler destacar la trajectòria i compromís amb la unificació europea per part del President de la Comissió Europea que més ha fet per destruir la cohesió a Europa i per sembrar la desafecció entre la seva ciutadania, és del tot impropi. Però celebrar la seva empremta en un suposat augment de la participació ciutadana en el procés d’integració europeu, va més enllà de qualsevol llicència poètica i esdevé un pur despropòsit. N’hi ha prou amb recordar el títol del informe que Oxfam presentà tres dies després i que mostra la crua realitat de l’Europa de Barroso: “Governar per a les élites: Segrest democràtic i desigualtat econòmica”. Aquesta és la veritat. Aquest és l’afront. Quan el melindrós escriba de la Fundació Acadèmia de Yuste presenta a l’ex Primer Ministre portuguès ‘sempre a la recerca del interès comú per sobre dels interessos individuals” omet, des del seu emocional envit panegíric, que ha succeït precisament a l’inrevés. Son els interessos individuals, això és, els d’una reduïda élite financera, empresarial i política, els que en l’era Barroso & Co han estat imposats a la força per sobre dels interessos comuns de treballadors i treballadores.

Però l’arenga del redactor extremeny lamentablement va més enllà de ser una excentricitat ibèrica, i és símptoma d’una pandèmia que contagia ja a una gran part de la classe política europea. Al llindar de les eleccions al Parlament Europeu una eufòria anabolitzant recorre el continent com una reguera de pólvora. Fins i tot les eminències de naturalesa robòtica treuen muscle quan es tracta de donar corda a l’autobombo, a la demagògica triomfalista i al maquillatge estadístic. Així van Rompuy, el sempre abúlic president del Consell Europeu, feia extensiu, fa poques setmanes, el Premi Carlomagno recent concedit “a tots els líders europeus pels valents esforços realitzats per tal de superar la crisi”. Aquesta és la lamentable superxeria, la cirurgia plàstia que se li administra a les consciències europees, per evitar que aquells que són responsables de l’actual escabetxada social i econòmica, paguin el preu polític que els hauria de correspondre per justícia. Però tot i la inconsistència de la frase de l’histriònic Herman, notòriament falsa, si resumeix molt bé les tres línies argumentals que es promouen des de l’élite amb ambició hegemònica, i que pretenen injectar-nos una dosi letal de moral i de fals optimisme. En honor a Cristine Lagarde diríem que és a base de sucre i d’hormona del creixement com es pretén convertir la demacrada vaca europea, en una bonica vaca grassa.

Però anem per parts. En primer lloc es pretén transmetre que s’ha tocat fons, passat pàgina, superat la fase dura d’una crisi que s’allunya en el nostre horitzó. Sembla evident que no és així ni tampoc ho serà perquè l’ocupació, l’educació, la salut o la cohesió social no cotitzen a la borsa. En segon lloc es diu que el sacrifici l’ha realitzat la classe política, quan el pes de la crisi ha caigut exclusivament sobre les espatlles de la classe mitja i treballadora, en el marc d’una transferència de riquesa que s’ha produït en diferents plànols. En el social, des de les rendes del treball a les rendes del capital. En el geogràfic, del sud al nord. I en el polític, de l’àmbit públic al privat. Finalment, els sacrificis que es pretenen presentar com un mal necessari i un estímul per al coratge cívic i ciutadà, no han servit ni serviran per a res. Es vol fer creure que l’austeritat comporta un reforç de la competitivitat que és indispensable per a poder recuperar l’activitat econòmica i l’ocupació. Però això es profundament fals, i potser la mentida més perversa. Amb l’austeritat s’ha enfonsat la demanda, s’han truncat carreres professionals, famílies, empreses i s’ha perdut la inversió en factors de productivitat tan essencials com la formació, la innovació o el diàleg. No s’ha conquerit cap millora, sinó que s’ha institucionalitzat l’espoli d’un model social que fou el alma mater del projecte europeu, i que avui es poc més que un lema publicitari.