A l'extrem

És gairebé impossible de demostrar científicament, però a la política el sol surt per l’esquerra i es posa per la dreta, ja sigui en el plànol personal o col•lectiu. Un bon número de les persones que es comprometen amb la igualtat i la justícia social, finalment claven el genoll per cinisme o davant allò que li diuen el pes de la dura realitat. A la recerca de més seguretat i d’un benestar a l’ombra del qual puguin envellir plàcidament, són presa de l’ocàs d’aquelles idees que els van il•luminar en un principi. També li passa als grans partits. És la història de la socialdemocràcia, o, com a mínim, la seva història moderna. Però també la dels partits anomenats de ‘centre’, que, de manera inexorable, a mesura que passa el temps, corregeixen les seves posicions cap a una interpretació més deslleial del món. Li passa fins i tot a la dreta més rància. Aquella que defensa sense complexos els interessos de l’oligarquia, tot i que, això si, ho faci sempre des del populisme més funcional. També aquest elefant històric, superb i tenaç, se sent temptat per aquells que han anat un pas més enllà. Amb tal de no perdre el fil, l’ull ideològic sempre a l’aguait, el paquiderm polític per excel•lència radicalitza finalment les seves postures i s’acaba apropant a l’extrem, malgrat que sigui al preu d’exposar-se al buit abismal.

Ho hem vist als prolegòmens de la campanya electoral al Parlament Europeu. La finalització dels terminis per restringir la lliure circulació ha provocat una cascada de declaracions, a qual més absurda, per part de líders com James Cameron o el bàvar Seehofer. L’amenaça per part de l’un de no permetre que cap immigrant abusi de les prestacions socials al Regne Unit, i de l’altre, avisant amb actitud desafiant que ‘Qui estafa, vola!’ mostren l’ansietat per posar fi a la fuga de vots a l’extrema dreta. Sembla que l’agenda política europea la marquin avui els ‘veritables’ i ‘autèntics’. Les senyes d’identitat d’aquests aprenents de bruixot de la demagògia i la hipocresia política, són el racisme, que presenta la immigració com una suposada amenaça per a valors presumptament ‘nacionals’, i la crítica ferotge a tot allò que faci olor a Europa. Els líders d’aquests partits que tant d’èxit tenen en les enquestes, es donen un aire de mundanitat que pretén resultar atractiu i que amaga qualsevol sospita de feixisme o radicalitat. El Front Nationale, el PVV neerlandès o el UKIP britànic, atreuen així amb els seus cants de sirena als nàufrags de la política a Europa, i darrera ells, als liberals i conservadors, sempre aclaparats davant una possible i sobtada pèrdua de poder.

Resulta especialment revelador en aquesta nova constel•lació que siguin justament els partits de la dreta els que, amb les seves mesures financeres i econòmiques, hagin donat ales a l’apogeu de la xenofòbia i l’extremisme. Ha estat l’austeritat la que ha empobrit i precaritzat les condicions de vida i de treball de les classes treballadores i mitjanes. Ha estat el rescat dels bancs i el xantatge del crèdit el que ha ressuscitat els més rancis prejudicis sobre els vicis nacionals dels uns i les suposades virtuts històriques dels altres. Ha sigut la governança econòmica la que ha introduït un règim antidemocràtic a Europa, que no basa les seves decisions en la sobirania dels parlaments, sinó en la potestat il•legítima dels mercats. Han estat en definitiva els grans partits i molt especialment la democràcia cristiana, els que mitjançant la privatització i la nacionalització del deute, han saquejat l’estat del benestar i condemnat al desemparament a àmplies capes de la població. No és estrany que ara, davant l’amenaça de marginació econòmica, la pèrdua de democràcia i la pressió sostinguda d’una campanya sensacionalista que estigmatitza als més vulnerables, l’extrema dreta trobi el terreny abonat per a un discurs que ve carregat d’emocions, de falses promeses i de rancor.

Aquest és el marc al qual, d’ací a poc, del 22 al 25 de maig, hi seran cridats a les urnes 375 milions d’europeus per a votar un nou Parlament. Aquest gaudirà al llarg dels propers cinc anys, dels poders ampliats que li confereix el Tractat de Lisboa. Però quan per fi sembla que la democràcia comenci a treure el cap al govern d’Europa, el perill imminent és que s’ho apropiïn aquells que defensen la seva desaparició. Si ho aconsegueixen ens condemnaran a un nou capítol de competència entre països, una reedició del tan funest darwinisme social. Fa 100 i 75 anys respectivament, la lluita per l’hegemonia política entre estats forçà dues de les pitjors guerres que mai hagi viscut la humanitat. Avui sembla que ja son pocs els que vulguin recordar-se i molts els que cedeixen al discurs de l’odi i de la visceralitat. Per aquesta raó és tan important que les forces, partits i moviments de l’esquerra plural facin campanya per un model social, just i democràtic per Europa. Una campanya sostinguda, unívoca i rotunda que condemni la governança, la privatització i la transferència de rendes, i que defensi el caràcter solidari, compromès i progressista d’allò que continua essent un projecte comú.