Corrupció & Control

Tant en el cas de les associacions mafioses com en el de la corrupció, la informació és sempre una qüestió de poder. Saber dels demés, de les seves pràctiques i flaqueses, és la millor garantia per a poder-los dominar i tenir la certesa que compliran amb allò que s’espera d’ells. Ho vam veure a ‘El Padrí’ i ‘Els Soprano’ i ho estem veient amb el cas Gürtel i la odissea de l’ex tresorer del partit popular. Quan hi ha una escletxa en el sistema i per exemple el comptable amenaça amb presentar-se amb els seus llibres de comptes davant la policia, el poder tremola. En el cas de la màfia i quan no se li ha procurat una nova identitat, l’home dels números i de la lletra menuda acabarà els seus dies al llit d’algun riu o criant malves en algun voral. Al cap i a la fi en les seves mans està la possibilitat de destruir de cop i volta una fina trama de complicitats i deutes mutus, que per a alguns pot suposar un capital gens menyspreable. Quan es tracta de corrupció i l’amenaça penja ni més ni menys que sobre el partit que te la responsabilitat de governar, la cosa tampoc és senzilla. No hi ha matons ni llits de riu que valguin i la negociació haurà de tenir en compte el criteri, la paciència i el grau de saturació del comptable en qüestió

En el cas de Luís Barcenas no ens trobem davant un pixatinters eixut, de pell tísica i mans nervioses, sinó davant un home d’aire feréstec, fornit i que porta la ràbia escrita arran de pell. En el seu cas és com si el comptable hagués promogut a lloctinent i amenacés la figura del mateix president Rajoy. El que sembla disposat a explicar amb tal de passar factura, li treu tota legitimitat al partit governamental, encén a la ciutadania i alimenta el descrèdit internacional. Se suma al llarg llistat de despropòsits que s’acumulen als jutjats i immobilitza l’estat precisament en el moment en el que més necessària seria la seva iniciativa i activitat. El pols que li està fent en Barcenas al PP amenaça amb convertir-se en un culebró d’estiu, al llarg del qual deixarà anar amb comptagotes, els detalls d’un relat sòrdid i mesquí que cercenarà encara una mica més, si és que això fos possible, els fonaments ruïnosos de l’estat actual. Fins que la justícia esclareixi del tot la trama, se li esgoti la ira al presoner o, el més probable, s’arribi a un acord tàcit i silenciós, que recuperi la lleialtat de l’antic tresorer amb algun caramel en directe o diferit, com la promesa d’una propera amnistia no tan sols fiscal.

En casos com el d’en Bárcenas hi ha qui es fa la pregunta de quines son realment les funcions dels serveis d’informació. Com s’ha vist recentment en el marc de les revelacions de l’Edward Snowden, la informació sobre la població que es processa i arxiva comporta avui un grau de control que excedeix qualsevol altre al que s’hagi pogut arribar mai abans. Tanmateix, com s’ha pogut comprovar en el cas Wikileaks o en el de l’agent subcontractat per la NSA, les estructures d’allò que anomenen ‘intel·ligència’ poden transgredir els drets més essencials amb tal de prevenir suposadament l’amenaça sempre latent del terrorisme. No intervenen però per a protegir a l’estat davant l’amenaça evident de la corrupció. Si de cas reserven la seva malvolença per a aquells que s’atreveixen a fer públiques les ingerències en la privacitat i intimitat de la ciutadania i que pretenen qüestionar la legalitat d’aquestes pràctiques. Es llavors, davant una filtració, quan la intel·ligència de l’estat mostra la seva faceta més brutal. Aquell que s’atreveix a informar d’aquells que informen sense cap control, és condemnat a l’escarni públic en un exercici d’autoritarisme cruel i sense mesura que no pretén altra cosa que evitar que un acte de consciència pugui arribar a convertir-se en un exemple a seguir.

Les condicions carceràries a les que s’ha sotmès per exemple a la font de Wikileaks, el soldat Bradley O. Manning, son la prova més evident de fins a quins extrems poden arribar certs aparells de l’estat quan intenten protegir els seus privilegis en termes d’informació. La negació de garanties bàsiques en termes de dignitat humana, com el dret al descans, a la comunicació, o a la intimitat física son bona prova d’un acarnissament que no persegueix altra cosa que la deshumanització del pres. Passa una cosa semblant amb Julian Assange, reclòs en una irreverent diàspora en un despatx de la legació equatoriana a Londres, o amb Edward Snowden, dipositat en una zona de trànsit de l’aeroport de Sheremiétevo, a Moscou. Els tres estan suspesos en un llimbs legal i diplomàtic i han quedat al marge de les garanties que els hi corresponen com a ciutadans. El seu delicte, allò que els ha convertit en proscrits, és la defensa d’una gestió transparent de la informació i la vocació i caràcter públics dels serveis d’intel·ligència. Una així anomenada ‘intel·ligència’ que ens sobra quan es tracta de tenir-nos vigilats, i que ens manca quan l’objectiu és el de protegir als poders públics i a la democràcia de la xacra de la corrupció i del bandidatge.