El 'Conill' Europeu

El 4 de juliol de 1862, fa poc més de 150 anys, el matemàtic, fotògraf i escriptor Lewis Carroll realitzà un passeig en barca pel Tàmesi acompanyat del seu amic, el reverend Ducksworth, i de les tres germanes Liddell. En un descans del passeig fluvial, l’autor sabé captivar els seus acompanyants amb un relat improvisat que resultà especialment suggerent per Alícia, la més petita de les tres noies. La seva insistència per tal que Carroll posés per escrit la seva narració, donà peu al naixement d`un dels textos més irreverents i màgics de la literatura moderna. La desraó que impregna el món aparentment meravellós en el que s’introdueix Alícia, està ple d’al·lusions càustiques a l’àmbit de la política i desenvolupa una profunda crítica a l’exercici banal i irracional del poder. L’extraordinària aventura d’una nena de 10 anys, es converteix així en el retrat quimèric, hilarant, de l’arbitrarietat i l’abús que transmet mal, que ens pesi, una sensació inquietant d’actualitat. La bogeria que experimentem avui, i que pretén conciliar governança i desgovern, bé comú i mal necessari, ens fa témer que també nosaltres, seguint-li el rastre a un conill blanc, haguem acabat caient en un pou ben negre.

Si observem el relat i les conclusions del passat Consell Europeu, podrem comprovar fins a quin punt la indefinició, la incoherència o la irreverència, tan propis d’aquest moment històric, tenen ben poc a envejar al món del barreter, del lacai amb cap de peix o de l’eruga blava. Repetir infatigablement els mateixos errors, negar la realitat o competir sense altres regles que les de córrer sempre en cercle, com els animals que acompanyen a Alícia, ens apropa sens dubte al univers màgic de Carroll. També la vocació pel prodigi i la posada en escena. N’hi ha prou amb veure com es converteixen 6.000 milions en mesures per a promoure l’ocupació juvenil en 60.000 milions, com si es tractés del miracle del pa i dels peixos. O com es presenta sempre de nou, com vi vell en bota nova, el mateix finançament en programes ‘innovadors’, per a endevinar en les gargamelles d’alguna eminència europea el somriure del gat de Cheshire. També la passió per l’amenaça, aquell ‘que li tallin el cap’, que tant excita a alguns líders continentals cada vegada que es troben amb la mínima resistència als seus preceptes, ens suggereix una inevitable familiaritat amb la cort de la reina de cors.

Quan Bernardette Segol, Secretària General de la Confederació Europea de Sindicats preguntà recentment al Consell Europeu, com pensaven frenar els ministres i caps d’estat la competència a la baixa dels salaris, de la fiscalitat o de les condicions de treballa, segur que es va sentir algun riure felí. Si no es va fer escoltar la petició que li llesquessin el coll, no seria per altre raó que per guardar les formes i per allò de la correcció política. Avui la rebaixa competitiva dels salaris i el seu efecte immediat, el increment de la diferència en la distribució de la renda entre capital i treball, és un dogma que no admet discussions. El que convé, és, tal i com plantejava el Consell, rebaixar els impostos i cotitzacions que graven el treball, no fos cas que es recaptessin prous diners per a poder desenvolupar polítiques públiques. Per això es redueix el pressupost de la Comissió, no per haver perdut la confiança en la seva utilitat, sinó perquè la consolidació fiscal promou el creixement i el creixement la consolidació fiscal. I qui tingui dubtes que llegeixi a Carroll: Si no importa el lloc al qual es vol arribar, com ha d’importar el camí que es vulgui prendre?

Per aquells que sí creien tenir una percepció més o menys clara de la meta que es volia assolir en això de la construcció europea, per exemple un model de societat solidària i compromesa en la que valgués la pena treballar, això de la irreverència els resultarà certament molt dolorós. Si s’atreveixen a manifestar obertament els seus dubtes, la resposta més probable seria la de avisar-los que aprofitin les desventures de l’Alícia, dormida a la falda de la seva germana, com a lliçó exemplaritzant per a entendre els perills que comporta la migdiada. Potser algú més avesat els insinuaria que paressin més atenció perquè hi ha qui sospita que darrera la imatge tranquil·la, gairebé avorrida de l’alter ego d’en Lewis Carroll, el diakon Charles Lutwidge Dodgson, s’amagaria ni més ni menys que la ment malaltissa d’en Jack the Ripper. La imaginació és perillosa, xiuxiuejaria alguna eminència grisosa, l’alè pesat, arreglant-se el serrell de llana o corregint-se l’ala del barret. El que sembla evident és que del barret de copa del Consell no surt res pel que valgui la pena lluitar. O, com diria en Lewis Carroll, el conill del barret de copa, el bo de veritat, ja fa un temps que s’ha tirat a la muntanya...