De savis, millors i experts

Sembla ser que no tan sols és l’economia la que està deprimida. Des de fa un temps també la societat mostra símptomes de fatiga i de pèrdua de confiança en sí mateixa. Es pot veure amb la proliferació d’experts i el recurs abusiu que es comença a fer dels així anomenats savis, als que es convida a suplir amb el seu coneixement la manca d’inspiració col·lectiva. Que alguns governs s’autoproclamin ‘dels millors’, ens mostra fins a quin punt es pretén contrarestar el desànim de la ciutadania amb una dosi impenitent d’autoafirmació. Lamentablement, però, el govern dels millors no es tradueix en el millor dels governs. I sinó que s'ho preguntin a en Artur Mas que, amb el seu distingit govern, no ha assolit més que resultats ben magres. El conseller d’Economia, en Andreu Mas Colell, professor a les universitats de Berkeley i Harvard, disposarà d’un intel·lecte impressionant, però tot i així està enfonsant l’economia catalana per prendre’s allò que Keynes en deia economia casino al peu de la lletra. Tampoc l’excel·lència en el món de l’empresa privada, com sembla ser el cas d’en Josep Maria Padrosa, Director General del CatSalut, és cap garantia, més enllà d’un talent extrem en allò relatiu a l‘autoadjudicació.

Les insuficiències del govern dels millors enfonsa la nostra economia i societat fins a simes que no tenen res a envejar-li a les simes Marianes. I és que tampoc els millors a Madrid fan los coses molt ‘millor’. Sembla ser que l’autisme porta associada una certa riquesa, creativitat i intel·ligència especials. Potser sigui per això que els ministres de Justícia, segona plaça en les oposicions a la fiscalia, o d’Educació, premi extraordinari en la llicenciatura de dret, es van decantar al seu moment per l’autisme polític. Però allò que en un individu s’acompanya d’un cúmul de destreses, en el polític no te perquè comportar més que mediocritat i grisor. L’arrogància, l’obstinació i la inflexibilitat son senyes d’identitat d’aquestes eminències de efímera lucidesa. La seva brillantor no és més que el reflex fugaç de l’autoritat que va associada al càrrec. L’obsessió per ser el millor, ja sigui a l’expedient acadèmic, en el món de l’empresa o en el marc d’una carrera administrativa, fins i tot implica un risc afegit en relació al grau d’avinença, empatia o complementarietat que hauria de desplegar un càrrec públic.

Davant les limitacions que implica el govern dels ‘millors’ una alternativa clàssica seria la del ‘govern de savis’. Aquests en teoria aporten un grau més pronunciat de moderació, coherència i perspectiva. Ja Plató defensava aquesta alternativa, coneguda com a ‘Sofocràcia’ en la seva monumental ‘República’. Davant la democràcia com a govern de la ‘multitud’, es planteja així un govern de 'savis'. Al marge del petit, però no del tot insignificant detall que la saviesa no implica necessàriament cap talent pràctic, s’hauria de definir també en qui s'encarna avui la ‘saviesa’. El Consell Europeu es va atrevir a intentar-ho recentment encarregant el informe Europa 2030 a un grup de distinguides prominències, entre les que figuraven, entre d’altres, en Lech Walesa i en Felipe González. S’ha de reconèixer que el informe contenia grans encerts en la seva anàlisi, com el fet de relacionar el repte demogràfic am les polítiques de natalitat i immigració, i aquestes a les d'ocupació. Tot i així, i sense voler desmerèixer, aquesta conclusió, com tantes altres savieses resulta una obvietat. Per una altra banda, tampoc es pot oblidar que fins i tot els 'savis' no son immunes a la manca de traça a l'hora d'exercir responsabilitats públiques. N'hi ha prou amb donar un cop d'ull a l'odisea tecnocràtica del 'savi' Mario Monti al davant del govern italià.

Sembla doncs evident que el valor que li es inherent a la democràcia no pot ser substituït ni per la saviesa, ni pel talent, ni per l’erudició. En el cas recent dels ‘experts’ convocats pel govern per a elaborar un informe sobre una nova reforma de pensions, aquesta realitat es va mostrar en tota la seva cruesa. Els congressos i parlaments estan plens d’experts que serveixen els interessos dels lobbies i que estan disposats a oferir les seves dades, arguments i raons a qui els vulgui escoltar. Davant el savi platònic, aquests experts son sofistes que posen el seu enginy i intel·ligència al servei del capital. És comprensible que la fatiga i l’aïllament que comporta l’exercici de la responsabilitat política, ens faci somniar en un món de raons fermes com columnes, en el que existeixi el bon govern i la veritat. Per desgràcia, això entraria en contradicció frontal amb l’essència democràtica. En ella no hi caben veritats sinó tan sols valors. Tampoc li valen visions ni elucubracions magistrals, sinó tan sols allò que s’articula des del sentit comú. Així de dura i aspra és la realitat democràtica. Com les mans d’aquells i aquelles que la van defensar des d’un principi. Com la mirada exigent i clara d’aquells i aquelles que tan sols poden aportar com a credencial de la seva expertesa la seva història, el seu compromís i la seva honestedat.