100% austeritat, 100% impunitat

L’estat espanyol s’apropa al llindar en el que el seu deute equivaldrà al 100% del seu producte interior brut. En aquest moment cadascun dels 47 milions de ciutadans d’aquest país deuran al voltant dels 23.000 euros. Tenint en compte l’augment del deute des del 36,1%, a l’any 2007, el deute de cada persona haurà augmentat en 6 anys en 16.000 euros. En el cas d’una família amb quatre membres això suposa la quantitat gens menyspreable de 64.000 euros, més de 10 milions de les antigues pessetes. Això, si no incorporem en aquesta comptabilitat a totes les persones que, a més, han perdut el seu habitatge (400.000 famílies) o la seva feina (més de 4 milions). La responsabilitat recau en primer lloc en la banca i en el desfalc que ha generat i que s’ha socialitzat al conjunt de la ciutadania. Però també en l’àmbit de la política des del que s’han pres de manera reiterativa tota mena de decisions absolutament errònies. No tan sols per ser contràries al sentit comú i a principis econòmics elementals i sobradament provats, sinó per haver perjudicat greument, en nom de la força major i de la manca d’alternatives, una població amb uns interessos que, en teoria, el govern havia de defensar i representar.

Abans els bancs es protegien de l’assalt de persones desaprensives blindant les seves caixes de cabals i posant reixes en finestres i portes. Però amb el inici de la ‘crisi’ s’ha hagut de constatar un profund canvi de paradigma. Si abans era el ciutadà ‘lladre’ el que robava al banquer, amb l’auge de l’economia financera i especulativa, és el banquer ‘lladre’ el que ha acabat atracant al conjunt de la ciutadania. En el cas de Bankia 23.500 milions (ara per ara), això és, prop de 450 € per cada fill/a de veí/na. Sense distincions ni rebaixes per als desnonats o acomiadats. Tampoc pels casi 190.000 propietaris de preferents de Banika que han vist com els pispaven prop de 5.000 milions suplementaris. Veient a banquers com en Miguel Blesa, un Lee Marvin una mica arnat, 100 kilos a la cartutxera per si hi ha quelcom que ‘es posi a tir’, un s’acaba plantejant sèriament la qüestió de si no s’haurà de blindar els bancs, però aquesta vegada des de fora. Tal i com està la qüestió, amb un confús procés penal al que el fiscal fa de jutge, és de témer que prosperi el recurs per indefensió al que s’ha sumat el inefable Díaz Ferrán, i que en breu tinguem a banquer i patró campant pels seus drets.

Si en el cas d’un jutge això de la prevaricació és un delicte que es planteja tan aviat l’acusat és de natural suspicaç, en el cas de l’alta política la qüestió resulta bastant més complexa. Si no que s’ho preguntin al FMI que amb un senzill ‘ho sento, m’he equivocat, no tornarà a passar’ s’ha tret de sobre en qüestió de minuts la responsabilitat de la pèssima gestió de la crisi grega. En el cas de la Comissió Europea, en Joaquin Almunia apel·lava recentment en una entrevista a la falta de preparació, la imperfecció congènita de l’espècie humana i la falta d’alternatives, com a raons de pes per a justificar l’aplicació dels indigests i fatídics receptes que han portat Europa a la recessió i al daltabaix social. Del mea culpa dels professors de Harvard, Reinhart i Rogoff que fallaren en la metodologia i van cometre un error majúscul en la codificació de les taules d’Excel que havien de dar fonament a les seves teories sobre la relació entre deute i creixement, no hi ha notícies. No és el cas d’en Mariano Rajoy que, mentre s’enfonsen societat i economia, continua apuntant amb inveterat, ja gairebé malaltís entusiasme, que no hi ha cap raó pel pessimisme i que el pitjor ja ha passat.

Davant aquest panorama la qüestió que es planteja és la de la impunitat. És difícil de suportar veure com s’espleta la societat, els seus drets i condicions. Com es genera un deute al que haurà de fer front una generació que ja avui està pagant amb una forta pèrdua en la qualitat de serveis i prestacions un desajust que no ha provocat. De la crisi surten enfortits aquells que la han provocat. Els que es veuen inspirats només que per la cobdícia i la absoluta manca d’escrúpols. La seva impunitat ens trasllada a un nou tipus de feudalisme financer en el que les relacions de poder ja no tenen el seu fonament ni en el mèrit ni en qualsevol altre tipus de lògica que es pugui socialitzar, sinó en la pura llei del més fort. Aquesta és l’essència de la impunitat. Imposar un esquema irracional que no pretén salvaguardar als culpables, sinó erigir-se en autoritat absoluta. Descoratjar en el seu origen qualsevol intent de fer front al feu inalienable d’una classe o casta que es presenta com a intocable. Aquesta nova realitat, la de l’absolutisme financer, posa fi al contracte social de la postguerra i perverteix la naturalesa del joc democràtic. Davant seu és inajornable l’organització d’una contraofensiva que faci de la responsabilitat l’eix central d’una resposta contundent, articulada i col·lectiva.