El 'fruït' d'allò públic

El 20 d’octubre de 1935, Manuel Azaña va celebrar a Comillas un míting multitudinari en el que analitzava, entre d’altres, la llei de restriccions i la gestió del ministre d’Hisenda, Joaquin Chapaprieta: “El senyor ministre d’Hisenda ha posat tatxades als pressupostos, a dalt i a baix, ha suprimit una quarta part de l’Estat, i així s’economitzen despeses estatals. Evident. El procediment de suprimir l’Estat és el més ràpid per fer economies”. Tot i ser el pressupost de la república d’aquell moment (3.500 milions de pessetes) tan ínfim en comparació a l’actual, com ho son els drets i serveis dels que gaudia la ciutadania, el principi d’eliminació de l’estat com a expressió màxima de la dictadura de l’austeritat, ens sembla, lamentablement, de gran actualitat.

Ho podem constatar dia a dia en les retallades en tots els àmbits de l’estat del benestar, ja sigui en els pressupostos, en els drets i llibertats que li donen substància i fonament, però també en la pròpia estructura administrativa de l’estat. En la seva primera reunió amb el president del govern de l’estat, Esperanza Aguirre proposava fa uns dies que les autonomies renunciessin a les competències de sanitat, justícia, educació, transport o serveis socials. Una proposta que sembla prou incoherent, perquè expressa la voluntat de renunciar a una part essencial de la responsabilitat conquerida per la presidenta madrilenya en campanya electoral. Una petició que planteja necessàriament, més enllà de la falta de solidesa de les seves propostes electorals, la naturalesa real de la seva estratègia política.

Sembla evident que avui com fa gairebé 80 anys no es tracta d’afrontar la crisi per garantir que continuï essent viable i sostenible el nostre model polític, econòmic i social. Els polítics i polítiques de la dreta espanyola, però també catalana, no persegueixen l’honor i repte de gestionar allò públic en uns moments d’especial dificultat, sinó d’aprofitar aquests temps d’incertesa i por per ‘fer economies’ i eliminar fins on sigui possible allò que se’ls ha confiat. Si per Azaña el patriotisme era ‘una disposició d’ànim que ens impulsa a sacrificar-nos en ares del bé comú’, el patriotisme dels que ens governen avui, sembla ser la doctrina que permet sacrificar el bé comú en ares dels interessos privats. Intervé també un rerafons de caire ideològic i que te a veure amb una interpretació reaccionària de l’autonomia en totes les seves accepcions, ja sigui la dels territoris, o la dels propis ciutadans.

Perquè vivim una ofensiva sense precedents contra tots els espais en els que s’articulen les llibertats públiques i els drets socials. L’autonomia dels actors socials i econòmics és sacrificada en nom d’una democràcia representativa amb una legitimitat força minvada quan els programes electorals, dia si, dia no, son traïts sense miraments per la ‘pressió’ dels mercats. L’autonomia de la ciutadania és arraconada reduint-se a la mínima expressió els recursos educatius, comunicatius, sanitaris, judicials, socials que precisen les persones en el seu procés de maduració i emancipació humana i política. L’atac és contra la dignitat de les persones, contra les essències d’una democràcia viva i orgànica que és sotmesa al dictat d’un poder desconfiat i inflexible. Un poder que converteix serveis públics en serveis d’interès general (com si allò públic no ho fos), la societat del benestar en la societat de la beneficència, els drets socials i polítics en qüestions sotmeses a l’arbitrarietat que marquen els interessos econòmics.

El procés en el seu conjunt tracta d’eliminar l’autonomia individual, social i territorial de la ciutadania i pretén augmentar la seva dependència. El sistema, que té en la intolerància el seu principal tret d’identitat, no busca altra cosa que reforçar el seu control per poder distribuir sense oposició els recursos existents, incloent-hi en un lloc preferent la força de treball. Deia en Manuel Azaña en un altre discurs molt celebrat, aquest en defensa de l’estatut d’autonomia català, que “tots els problemes polítics tenen un punt de maduresa abans del qual estan àcids i després, passat aquest punt, es corrompen, es podreixen”. El principal problema polític avui és com evitar que la crisi sigui aprofitada per que ens prenguin els nostres drets i llibertats. Aconseguir de manera urgent que el fruït de més de 30 anys de democràcia mantingui la seva maduresa i no se’ns acabi podrint en les mans.