Quid pro quo

Que la política també en pot donar d’alegries, ens ho ha confirmat recentment l’aprovació del Reial Decret-Llei 2/2023 sobre les pensions. La iniciativa completa les mesures i garanties introduïdes per la llei 21/2021 pel que fa la sostenibilitat i suficiència del sistema públic, consolidant un marc normatiu que dibuixa més estabilitat i justícia en l’horitzó immediat. És el moment de felicitar als i les màximes responsables del consens assolit, però també de recordar a tots i totes aquelles que van bregar per teixir les necessàries complicitats i per superar els greuges i diferències que es van fer paleses al llarg del camí. I no ens referim tan sols a aquí entén el sistema públic com una competència deslleial al negoci dels fons privats, sinó també a aquells i aquelles que veuen el sistema de pensions com un gran fons de capitalització del que pensen que han d’exercir d’accionistes, quan, com tots sabem, el sistema és de repartiment. Una generació paga amb les seves cotitzacions les prestacions de les anteriors, el que esdevé una garantia d’estabilitat i la raó per la qual, qui participa a la mesa de negociació, siguin sindicats i patronals.

Quan recordem a qui ha estat en la lluita per un sistema que garanteixi suficiència i sostenibilitat mitjançant la solidaritat entre generacions i entre persones, ens venen al cap uns quants companys i companyes que ens han deixat al llarg d’aquests últims tres anys. Voldríem destacar a un d’ells, en Miquel Lluch què, al llarg d’una bona part d’aquest intens trajecte, exercí de màxim responsable dels i les Pensionistes i Jubilades de les CCOO de Catalunya. Víctima d’un accident laboral de circulació que li deixà amb la vista molt minvada amb poc més de 40 anys, Miquel fou pensionista, però es quedà a les portes de cobrar una jubilació què, finalment, li negà la malaltia que se’l portà el 9 de setembre de l’any passat. Fins l’últim moment estigué dedicat a difondre i defensar les millores introduïdes per la primera fase de la reforma aprovada al desembre de 2021, i també en tancar fileres per promoure una segona fase que desenvolupés els aspectes que quedaven pendents, i especialment tot allò que tenia a veure amb la bretxa de gènere, les pensions mínimes, o amb ampliar i assegurar les garanties d’ingressos.

A Miquel potser li fallaven els ulls, però li sobrava visió i capacitat d’anàlisi polític per veure molt més enllà dels afortunats què, tot i gaudir de bona vista, situem massa a prop el nostre horitzó immediat. Al llarg de les assemblees realitzades conjuntament, de les campanyes ideades al seu despatx, o de les converses potser més informals, a l’altra riba de la Via Laietana, la qüestió es perfilava sempre amb meridiana claredat. Les pensions per uns, que son els que més poder ostenten, sempre ha estat un negoci, mentre que per a la immensa majoria, son la principal garantia per a poder viure l’últim tram de la vida en unes condicions mínimes de dignitat. La reforma actual, amb la millora del Mecanisme d’Equitat Generacional, amb la quota de solidaritat que grava, per primera vegada, el salari complert de les rendes més altes, amb l’increment de les pensions mínimes, les mesures per pal·liar la bretxa de gènere en la vellesa, o l’alternativa en el període de còmput, li hauria suposat una gran satisfacció per ser mesures que fins fa ben poc semblaven inassolibles i que consoliden la robustesa del sistema públic.

S’hauria rigut Miquel des de la complicitat pel sobtat magisteri negociador d’aquell que en altres temps li dèiem ‘volcà’ Escrivà, per desesperar-nos en la primera fase amb les seves aparatoses filtracions als mitjans. S’hauria sorprès per la improbable perícia del ministre a l’hora de teixir un acord ordit a quatre bandes, incloent-hi dos actors tan impredictible com la Comissió Europea i els socis necessaris per aglutinar una majoria parlamentària al Congrés dels Diputats. S’hauria sentit satisfet d’allò assolit i hauria vist confirmades una vegada més les seves sospites per l’espectacular rebequeria de Nuñez Feijoo en el seu recent periple europeu. La crítica a l’ampli consens social i polític assolit situa amb claredat quina és la tirada del Partit Popular i com és d’evident el perill què, si s’assolís una majoria nacional conservadora en les properes eleccions al congrés, s’acabés per aplicar un nou correctiu com el de 2013, tot i que fos passant per sobre de la necessitat i de la voluntat de la immensa majoria de la població.

El suposat republicanisme centrista de Macron ho ha deixat molt clar. La distribució de la riquesa, ja sigui entre capital i treball, entre generacions o entre persones, per a alguns i algunes, no passa pel respecte a les regles bàsiques de la democràcia. La construcció d’una hegemonia capitanejada per l’aliança entre extrema dreta i dreta extrema a Europa ha començat a convertir-se en presumpta normalitat en bona part del continent i estén la seva ombra també a Franca i a l’estat. El resultat previsible no se li escapa a ningú: pèrdua de sobirania democràtica i de contrapés al dictat del capital financer i corporatiu, fins revertir les recents conquestes socials i laborals, incloent-hi les dues lleis de pensions que aporten suficiència i sostenibilitat per la via de l’ingrés, això és, per la via de la justícia social, i no per la de la retallada en la despesa. Tanmateix hi ha qui continua pensant que es pot nedar i guardar la roba, votar a la dreta i gaudir alhora dels drets socials, ja sigui en pensions, educació o sanitat. Quid pro Quo que diria en Miquel. Si vols drets t’organitzes i votes a qui representa els teus interessos.