Boomer extinction

Un dels temes que més sorprenen de la història de l’economia és el vincle estret què, al llarg dels darrers dos-cents anys, ha existit entre la taxa de creixement compost i la taxa de creixement demogràfic. Sense ser idèntiques, sí son suficientment semblants com per a plantejar-nos el dubte de fins a quin punt ha estat la tecnologia el factor determinant del creixement de la riquesa, o si no ho ha estat també, de manera semblant, el creixement demogràfic. Pel que fa la demografia les darreres dècades ens han portat a cotes estratosfèriques. Potser la fita més extravagant és la que es va assolir recentment quan, per primera vegada a la nostra història, hi havia més éssers humans vius al planeta, dels que mai abans haguessin mort, fita que coincideix amb una altra de signe contrari, això és, el potencial de destrucció massiva, ja sigui per via resolutiva, mitjançant l’armament nuclear, per goteig, via algun virus de laboratori, o a terminis, mitjançant l’aniquilació progressiva del nostre hàbitat gràcies a un sistema econòmic de caràcter eminentment tòxic. Sigui com sigui, quants més som, més risc hi ha de destruir-nos, el que qüestiona la intel·ligència que creiem és consubstancial a la naturalesa humana.

El creixement exponencial de la població mundial s’ha concentrat a la segona meitat del segle XX. Els darrers 70 anys la població mundial s’ha triplicat, passant de 2.500 a 7.500 milions de persones. En aquest període el creixement econòmic fins i tot ha estat superior amb un creixement de la riquesa per càpita que s’ha quintuplicat, molt per sobre per tant de l’evolució demogràfica. Tanmateix el creixement dispar entre economia i població s’ha de prendre amb cura i amb distància crítica com a mínim per dues qüestions de fons. La primera, la distribució de la riquesa que ha estat desigual per concentrar-se en certs sectors de la població. Si bé és cert que a nivell global hi ha hagut una certa convergència, als propis països la globalització ha beneficiat a una elit que s’ha anat contraient cada vegada més. La segona el propi concepte de ‘riquesa’ que s’ha d’observar amb deteniment. Es tracta de quelcom ambigu què, en el cas de la ‘riquesa produïda’ (PIB) no inclou per exemple el caràcter ‘finit’ de recursos com les reserves fòssils, la massa forestal, la pesca o el més senzill i important de tots ells, el clima, que s’espolien i trastornen, marginant del seu us i gaudi a les generacions futures.

El boom de població que s’ha fet manifest al llarg de les darreres set dècades, ha comportat un esgotament significatiu de bens comuns que té connotacions tràgiques, com a mínim, si s’utilitzen dos conceptes encunyats respectivament per Garret Hartin i Mark Carney. El primer és el de la ‘tragèdia dels bens comuns’, això és, la sobreexplotació de recursos compartits per part d’individus que no persegueixen sinó l’interès personal. El segon el de la ‘tragèdia de l’horitzó’, això és, el dèficit que suposa no incloure en la comptabilitat global aquelles amenaces i reptes col·lectius que superen l’horitzó del cicle econòmic i polític. Que la solució del primer passi per la privatització dels bens comuns, i el segon fos governador del Banc d’Anglaterra, no li resta importància a l’encert en constatar el caràcter ‘tràgic’ de les conseqüències d’un model econòmic que externalitza costos no assumits en el mig i llarg termini i ens condemna per tant com espècie, al preu de beneficiar a una generació, i dins ella, a una elit reduïda.

Si es mantingués el creixement poblacional i econòmic l’esgotament dels recursos seria encara més immediat, fins el punt de superar l’efecte pal·liatiu que pogués aportar la tecnologia. Tanmateix en termes demogràfics potser estem davant d’una ‘bombolla’ que es desinflarà al llarg de les properes dècades, donant pas a un cert ‘decreixement’. Possiblement no serà més d’un segle el que hagi trigat la marabunta poblacional en passar pel planeta i esgotar en bona mesura els seus recursos. Al seu pas quedarà un món rebregat però amb prou força per passar pàgina. Passarà el mateix en termes socials. Com a mínim als països occidentals és previsible que una societat envellida vetlli per mantenir els drets i prebendes generacionals, mentre les persones més joves miren amb il·lusió i una mica d’impaciència el futur a mig termini, quan per obsolescència demogràfica es solucioni el problema de l’habitatge, de la contaminació ambiental i potser fins i tot del dèficit i el deute en els comptes públics.

Per arribar a aquest recés de pau futura serà necessari però evitar un curtcircuit anticipat. Si observem la tornada al militarisme i a la retòrica bel·licista que s’estén silenciosament en mitjans i xarxes, no és de descartar que la darrera proesa d’una generació que ha fet del consum la seva premissa socioeconòmica i del narcisisme el seu mantra sociocultural, sigui la d’enviar a les persones més joves a una guerra en la que es sacrifiqui el futur de la humanitat per tal de engruixir una mica més alguns comptes de resultats. Sembla un mal son si, i probablement ho sigui. Un món d’ancians mirant un planeta devastat i sense forces ja per revertir la catàstrofe que ha generat.