El forat de Jackson

En la seva intervenció a Jackson Hole, a les muntanyes rocoses, Isabel Schnabel, representant alemanya al Banc Central Europeu, deixà les coses molt clares. Davant la inflació, deia, hi ha dues maneres d’actuar: una des de la cautela, que interioritza que la política monetària pot ser la medecina equivocada per a gestionar una crisi d’oferta. L’altra, la de la determinació, la del ‘control robust’, que estaria legitimat per tres qüestions: la incertesa sobre la persistència de la inflació, les amenaces a la credibilitat dels bancs centrals, i el cost potencial d’actuar massa tard. Revisem per un moment els subjectes que justificarien el fort increment del tipus d’interès pels falcons del BCE: la incertesa, l’amenaça i el risc potencial que pot tenir el fet de no actuar. Tot plegat qüestions relatives, suposicions en el millor dels casos, que s’esgrimeixen com argument per evitar que s’imposi el major dels riscos: ‘la cautela’. Si aquesta és, tradicionalment, el fonament de la ‘saviesa’, el nostre Banc Central hi deu anar sobrat, perquè el que li preocupa més és el fet què l’alta inflació, a mitjà termini, li pugues restar legitimitat i credibilitat com a institució.

Com senyalava amb encert Juan Torres en un article recent, en la política econòmica es posa en evidència un divorci creixent entre, per un costat, les polítiques fiscals que alimenten els governs amb els plans de recuperació, i per l’altre, el BCE, entestat en ofegar la demanda mitjançant un increment del tipus d’interès que llastrarà inexorablement la renda disponible de les llars i la capacitat d’endeutament de les empreses, que haurien d’acompanyar amb inversió privada, el que intenta estimular la forta inversió pública. En termes bíblics seria com si en el judici de Salomon a les dues mares que es disputen la potestat sobre un recent nascut, l’ancià rei hagués optat per un recés, deixant a les dues dones tibant de cada un dels braços de la criatura. Si tenim en compte que la criatura no és altra que la nostra economia, no queda altra que desitjar que la pròstata doni treva al jutge, i el retorni quan més aviat millor a la sala, perquè sense veredicte, la trencadissa és garantida. Però tornem a les muntanyes rocoses i al forat de Jackson, que no té relació amb la uretra bíblica, però que té visos de convertir-se en el clavegueró pel que se’ns anirà la recuperació.

En el seu discurs, Schnabel no deixà de banda la referència a l’escalfament global, al tòrrid estiu que hem patit, i a la necessitat d’avançar per la senda del canvi del model energètic. Tot i així, explicava l’economista alemanya, aquest és un repte que s’inscriu en el llarg termini, mentre que la inflació, per la seva naturalesa, discorre en el curt, o com a mínim sembla ser, ella així ho intueix. Aquí està el moll de l’ós. La inflació és un desajust entre oferta i demanda que es produeix o bé per una demanda excessiva, o per una limitació en l’oferta. En aquestes alçades, i quan l’OPEP ha reduït fa poc en un 2% la producció de petroli, i a Putin se li han esgotat paciència i diplomàcia per utilitzar el gas com arma econòmica, sembla evident que no hi ha un excés de demanda, al marge de la borsa reduïda d’estalvi que ha generat la pandèmia en les rendes mitjanes, sinó que el que enfrontem és una crisi d’oferta. En primera instància aquesta ve induïda per la restricció del gas i del petroli, però després estan els efectes de segona volta, que és la translació als preus de consum (inflació subjacent), del preu energètic per part de les grans empreses.

Aquests efectes son tant més evidents, quan més es concentra el poder de fixació dels preus en oligopolis, i quant menor és la capacitat del mercat per a imposar un equilibri eficient. Quan la restricció de l’oferta energètica depèn de qüestions tan arbitràries com la pressió geopolítica d’un govern com el rus, o de la voluntat dels productors de petroli de treure el màxim de rendibilitat a la manca d’alternatives energètiques, semblaria que la determinació que falta és la d’impulsar amb determinació el canvi de model energètic. Però és clar, aquestes son paraules importants, que reclamen de polítiques fermes com un ajust fiscal que impulsés una redistribució justa de l’esforç econòmic a la Unió Europea, i una inversió real dels excedents acumulats per empreses i grans bancs al llarg de la fase de ‘creixement’. Aquests ara aplaudeixen amb les orelles l’increment de tipus que comporta un augment de la rendibilitat dels actius acumulats gràcies a les subhastes públiques del BCE (TLTRO..), mentre les grans empreses es llepen la comissura dels llavis pensant en termes de destrucció creativa, això és, l’aprofitament dels actius de les petites i mitjanes empreses que facin fallida.

Diguem-ho amb claredat. El mandat del BCE no és altre que el de satisfer els rendistes i les entitats bancàries, i de posar ‘al seu lloc’ a les persones treballadores. No és cap secret. Ho ha dit la pròpia Sra. Schnabel dient que l’increment dels tipus d’interès pretén enviar un missatge clar a la negociació dels salaris. El BCE està on se li suposa, i per tant la qüestió que es planteja és si és possible un canvi del model productiu: sostenible, eficient, just, amb bancs centrals que tenen la mateixa qualitat democràtica que el nostre poder judicial o que la casa real. Escriu Varoufakis en la suggerent ‘Parlant amb la meva filla’ que «el que realment passa quan els bancs centrals es fan independents dels polítics elegits és què (...) son més dependents que mai abans d’una minoria política i financera poderosa: l’oligarquia i els banquers.» La centralitat dels bancs centrals és suficientment injusta i ineficient com per a condenar-los a la perifèria, que és on hauria d’estar l’interés de la banca privada. I a l’espera què Salomó torni a la sala, a la Sra. Schnable se li haurà de dir que l’amor a qualsevol criatura humana, com a la societat, es demostra amb empatia, solidaritat i cautela, molta cautela.