Roja fiscalitat verda

Publicat a 'Nueva Revolución' el 27.05.2022



L’informe anual’ 2021 del Banc d’Espanya publicat recentment, dedica un dels seus capítols al repte climàtic que enfronta la nostra economia. En ell situa el doble risc al que ens confrontem. Risc físic si no fem res o no ho fem a temps. Risc de transició, si no es contemplen totes les variables d’un canvi climàtic que no admet més retard en la resposta i execució política. Aquest doble risc comporta una responsabilitat que tan sols poden exercir els governs. Per la legitimitat que ostenten, però també pels instruments normatius i fiscals que tenen a la seva disposició. Entre els riscs hi ha un, de gran actualitat, que un percentatge significatiu d’empreses consideren com el més rellevant i que és avui, el que masses llars espanyoles tornen a tenir ben present: la inflació. Evidentment aquesta respon també a altres causes, però el nostre banc central situava, ja a l’agost de 2021 en una altra publicació, com un 20% de l’increment dels preus majoristes de l’electricitat es devia, el primer semestre de l’any passat, a l’encariment dels drets d’emissió de CO2.

La introducció d’aquests drets traslladava la voluntat de contenir les externalitats de les empreses què, tanmateix ha acabat essent fagocitat, en la lògica del ‘greenwashing’, per acabar aportant beneficis especulatius a l’economia financera. Trobem quelcom semblant en el tan debatut ‘sistema marginalista’ de fixació de preus. Aquí el preu fixat, hora a hora, és el que es correspon amb l’oferta que satisfà la darrera fracció de la demanda que no ha pogut ser atesa per alternatives més barates. En teoria fer pagar el preu màxim a qui produeix energia de manera més sostenible, hauria d’afavorir les energies renovables, però, malauradament, finalment el que es genera no és un benefici social o mediambiental, sinó al servei de les grans empreses. Així ho traslladen els beneficis de les multinacionals elèctriques què, a més, gaudeix, des de principis d’any, de bonificacions dissenyades per ‘contenir el preu elèctric’. Son aquests dos exemples de com la política energètica enfronta reptes importants a l’hora d’assolir certa autonomia davant els interessos i pràctiques d’un sistema de caràcter marcadament oligopòlic.

El risc que comporta aquesta limitació ‘normativa’ és evident. Acaba pagant més qui menys té, i així, en paraules del nostre supervisor, l’amenaça és que la velocitat i ambició de la transició es vegin condicionades per «episodis de contestació social, potencialment disruptius». Treu aquí el cap l’ombra de les armilles grogues a França, què, a l’octubre de 2018, situà el límit ‘social’ d’una política ‘mediambiental’ que no sigui prou sensible a contrastes i greuges. Si la imposició sobre el consum és regressiva perquè les llars pobres gasten una major part de la seva renda en necessitats essencials, la imposició sobre la contaminació també ho és, perquè les persones de menor renda dediquen una major part de la seva renda a activitats de major impacte ecològic (energia, transport...) i tenen un accés més limitat a la renovació de la tecnologia d’us (cotxe, electrodomèstics...). Quan la gentrificació t’empenta a la perifèria, no tens la formació per canviar a un sector més ‘sostenible’, o no pots canviar-te al cotxe ‘elèctric’, la política ‘verda’ es pot convertir en una hipoteca en tota regla.

La proposta del Banc d’Espanya és la d’articular la necessària ‘compensació’ de la càrrega que comporta la fiscalitat o normativa mediambiental mitjançant l’IRPF, això és, afavorint a aquells i aquelles que tenen una renda més baixa «amb la finalitat de no alterar, en el conjunt de l’economia, els senyals de preus relatius derivats dels gravàmens». Resulta aquí xocant que el nostre supervisor deixi al marge l’impost de ‘societats’ que, al cap i a la fi, té més responsabilitat i ‘poder’ sobre el modus de producció o el de ‘patrimoni, per centrar tota la seva atenció en les rendes sobre les persones físiques. En una situació d’emergència climàtica, sanitària o econòmica, el debat útil és aquell que posa el focus en un pla de xoc fiscal que faciliti prou recursos per a atacar estructuralment els reptes peremptoris, protegint, alhora, la renda disponible i la qualitat de vida i de treball de la població.

Deia André Gorz que «l’ecologia posseeix una racionalitat diferent» perquè «ens permet descobrir les limitacions de l’eficàcia de l’activitat econòmica i les condicions extraeconòmiques de la mateixa». El que la precària perspectiva mediambiental que tenim avui situa amb tota claredat, és que els límits que es fan notar son els del propi sistema, i què la principal ombra sobre la sostenibilitat mediambiental, la projecta el nostre model socioeconòmic i productiu. La successió de crisis que experimentem: financera, mediambiental, geopolítica, social, sanitària, és senyal d’un esgotament sistèmic que precisa de consensos amplis i de respostes immediates. S’haurà de veure qui li posa el cascavell al gat.