'Pepe o Pepa'

En relació a l’origen del nom ‘Pepe’ existeixen dues teories. La primera ho relaciona amb Giuseppe, Josep en italià, que, abreujat en Beppe, s’hauria convertit en origen de l’hipocorístic ‘Pepe’, que avui s’aplica, amb més o menys anuència, a prop de 700.000 espanyols. La segona situa l’origen en el ‘Pater putativus’, abreujat en les sigles P. P. amb les que, a peu de pàgina, s’anomena a la Bíblia a Josep, espòs de Maria. Pare putatiu és aquell que és considerat socialment com pare, tot i que no ho sigui en el sentit biològic, que és el cas del fuster que adoptà com fill a Jesús. Es pot interpretar que això de ‘pare putatiu’ s’ho han fet seu, no tan sols aquells que exerceixen de pares tot i no haver-hi lligam genètic. És aquest, com molts altres, un país en el que no falten prominències, què, de manera generosa, s’adscriuen l’ascendència moral sobre els i les demès. Ja sigui a l’església, a l’exèrcit o a la política, el paternalisme comporta alguns avantatges importants, entre ells el més destacat, el de no reconèixer la independència, autonomia o dret a l’emancipació dels altres.

En front del Pepe està, com no pot ser d’altre manera, la Pepa. És aquesta l’abreviació de la Constitució de Cadis, promulgada el 19 de març de 1812, dia de san Josep, a la capital gaditana, per les Corts Generals espanyoles. La primera constitució de l’estat espanyola era, malgrat respondre als excessos i arbitrarietats de Ferran VII, monàrquica i de sufragi censitari, tot i que amb un clar biaix lliberal. Entre els seus encerts figura l’article 13, que situa com objectiu del govern la felicitat de la nació, «donat que la fi de tota societat política no és altre que el benestar dels individus que la componen». La que seria coneguda com ‘Pepa’ fou una constitució efímera, però la influència de la qual es mantingué viva al llarg de tot el segle XIX, servint de contrapunt a l’absolutisme i situant en l’horitzó polític, l’esperança d’una norma fonamental al servei dels drets i necessitats del conjunt de la població. La referència a la ‘felicitat’ s’inscriu en la perspectiva recollida en la Declaració de la Independència dels EEUU, que situava com drets inalienables «la vida, la llibertat i la cerca de la felicitat».

Si l’univers de la ‘Pepa’ representa així el respecte a l’emancipació, al benestar i a la felicitat dels individus, el del ‘Pepe’ vindria a ser tot el contrari, convertint la pàtria en succedani d’una llar, en la que ens hem de subjugar a l’autoritat dels pares i padríssims, al preu de créixer a l’ombra del xiprer, de la bandera o de la caserna. Si considerem la història recent d’aquest país, veiem com ha prevalgut històricament el ‘Pepe’ sobre la ‘Pepa’, i que existeix una pugna incessant fins i tot quan, com en el nostre cas, el govern és ostentat per qui aposta pel progrés com superació dels llastres històrics. La tolerància amb la monarquia, amb l’opacitat de l’estat profund, el distanciament amb la diversitat cultural que caracteritza una identitat polièdrica com la de l’estat espanyol, ens mostra què, també en aquest rabeig històric de prosperitat democràtica, juntament amb les ‘Pepas’ encara queda molt ‘Pepe’, que sembla acovardir-se davant l’oportunitat històrica que trasllada la circumstància actual, pel que fa facilitar, si no la felicitat, sí la satisfacció i el benestar de la immensa majoria de la població.

Les recents conquestes en l’àmbit del treball, amb xifres de desocupació que assoleixen fites que no vèiem des d’abans de la Gran Recessió, fa ara gairebé tres lustres, en l’àmbit dels drets de ciutadania, de l’educació i formació, o en la protecció social, no troba tanmateix resposta objectiva en la demoscòpia amb una intenció de vot que s’escora cap al ‘pepisme’ i que dibuixa un horitzó incert que podria acabar d’enterbolir-se amb les properes eleccions andaluses. Per situar-ho convé recordar com després del trienni lliberal (1820-1823), que recuperava a la ‘Pepa’ com norma fonamental, creuaven els Pirineus els cent mil fills de San Lluís, fecundíssim pare putatiu, les hosts i progènie del qual recuperaven el país pel us i gaudi de l’absolutisme. En la creuada organitzada en nom de la ‘Santa aliança’, la resistència per part de la població, desmoralitzada per anys de conflicte, fou limitada, com ho fou també la capacitat d’oposar resistència per part de l’exèrcit constitucional.

L’últim acte d’aquesta nova victòria de fills putatius i mercenaris varis fou la rendició de Cadis i l’enèsima traïció del dèspota i rei Ferran VII. Amb aquest desgavell s’obria un nou horitzó de decadència, pobresa i servitud, que és el que comporta el règim de tot ‘Pepe’ que es preï, tan sols interromput per les dues efímeres repúbliques i per una democràcia que avui continua estant en construcció, exposada a les vocacions intempestives de qui s’adscriu el dret a exercir de patriota, o, el que ve a ser el mateix, de pare de la nació. Infeliç, però nació, a fi de comptes.