Sense complexos

L’extrema dreta segueix implacablement el seu full de ruta: Tergiversar, polemitzar i crispar en una estratègia de baixa intensitat, a la que son volubles alguns mitjans i a la que serveixen de caixa de ressonància les xarxes socials. Un exemple recent el tenim en la bola de la carta de l’Alcalde de Reinosa, responent a una suposada petició de pares musulmanes per a què es suprimís la carn de porc al menjador escolar. Aquesta bola és recurrent (ja es difongué el 2019) i totalment falsa. No existeix ni la petició dels pares, ni la suposada resposta del batlle, ni tampoc l’article que s’esmenta i que hauria publicat ‘El Diario Montañés’. Una farsa miserable que no pretén sinó alimentar la xenofòbia, el racisme, l’odi a la diversitat i l’etern recurs a la ‘identitat pàtria’ com succedani que distregui de la crisi social que comporta la globalització financera. Una mentida tòxica que es promou a més a costa del bon nom d’una ciutat, Reinosa, la historia recent de la qual s’escriu amb la migració i què fou exemple, fa 35 anys, de la solidaritat i de la lluita organitzada dels treballadors i treballadores.

És fer justícia recordar en aquest sentit que la industrialització comportà que el municipi cantàbric passà de 3.000 habitants el 1910, a prop de 9.000 el 1930, ocupats en bona part en fàbriques metal·lúrgiques com La Naval. Resten a la memòria els ‘successos del 87’, amb els que es va fer front a la reconversió industrial mitjançant vagues generals que foren reprimides brutalment per la Guàrdia Civil, en aquell moment a les ordres de Luis Roldán, i sota la batuta del ministre José Barrionuevo, que arribà a declarar que “els reinosans son violents i la vergonya de la classe treballadora”. Reinosa per tant no és aliena a la migració i no patí per les persones que hi van buscar la seva oportunitat, sinó per la deslocalització del capital que les va desposseir de la seva feina i de la seva forma de vida. Tanmateix quan en la carta enviada suposadament als pares per l’alcalde es diu que “Malgrat els cops dels internacionalistes, els espanyols no pensen renunciar a la seva identitat”, la referència no és a la globalització ni a la pèrdua de sobirania, sinó a la ‘migració’ a seques.

Es tracta per tant d’una mentida, però també d’una tergiversació. Davant la inseguretat que introdueix la globalització, el recurs comú del populisme és a la identitat i al victimisme. Com és sabut, l’extrema dreta menja de la mà ‘internacional’ del capital, que sufraga les seves campanyes i prebendes, a canvi de la difusió del discurs de la ‘identitat nacional’, com dic de contenció davant la rauxa que desperta la creixent desigualtat. La manipulació de la migració, les vies per les que es pretén atiar la por a l’altre, obvien que la xenofòbia no s’entén sense una bona dosi d’aporofòbia. Que el xeic vingui de visita amb un seguici amb mocador, o que el futbolista internacional no mengi carn de porc, no comporta cap polèmica. És la pobresa la que fa criticable i també vulnerable la migració. Que el colon francès a Algèria o Haití imposés els seus hàbits i de pas fes 'migrar‘ mitjançant l’esclavisme la seva força de treball (20 milions de persones entre 1500 i 1900) esdevé ‘mundà’ i ‘comprensible’, mentre que els hàbits alimentaris o costums dels migrants musulmans representen un desafiament i un insult al sentit comú.

Tot i així a ningú se li escapa que la migració és necessària. Ja no tan sols la dels altament qualificats, sinó de qui dona continuïtat a un model intensiu en mà d’obra que és senya d’identitat de la nostra estructura sectorial. Quan per la manca de polítiques familiars i per obra de la precarietat endèmica de les persones joves la natalitat cau en picat, la migració esdevé la vàlvula d’escapament amb la que es manté el pols econòmic i els ingressos de l’estat del benestar. Que aquesta migració respongui en el cas dels i les migrants al desig de millorar la seva situació personal, es presenta com una vel·leïtat o un lux, quan la mobilitat geogràfica, excepció feta de l’esclavisme, és la satisfacció mútua entre les necessitats d’empreses i treballadors, migrants o no, el que val a Reinosa i a qualsevol altre lloc. La xenofòbia és, essencialment, aporofòbia, i estigmatitza a la persona migrant per la seva pobresa i necessitat. Així li passà als espanyols que van anar a treballar a Alemanya, i així li passa avui a qui ve al nostre país.

El discurs de la virtut patriòtica i del suposat ‘egoisme’ del migrant que cerca el seu avantatge, com si qui el contracta no fes el mateix, s’acompanya sovint d’una tercera derivada, la de la crítica al ‘relativisme cultural’ de l’esquerra que, sense complexos, es resisteix a ser encasellada en el discurs ‘patriòtic’, i què, davant la causa suposadament incontestable de la identitat, no distingeix entre uns i altres. Una burda estratègia que tracta de distreure d’una contradicció real. Son precisament aquests paladins del populisme identitari els que pitjor defensen els nostres drets, ja sigui en el treball, en l’accés a la sanitat, a l’educació pública, a l’habitatge o a una pensió digna. A temps que criminalitzen a l’immigrant, promouen i impulsen les polítiques socioeconòmiques què, des de sempre (al 1960, al 1987 i al 2012) condemnen a la població més vulnerable a la migració.