Inversió

La paraula inversió té tres accepcions. La primera i més habitual, és la d’alterar l’ordre, la direcció o el sentit d’alguna cosa. Per exemple, si quan anem d’A a B, decidim aturar-nos, per tornar per on hem vingut. La segona es dona quan utilitzem o gastem béns de capital en alguna cosa de la qual esperem un cert rendiment o productivitat. Finalment està el dedicar la nostra atenció a fer quelcom durant un període de temps concret. Si ajuntéssim les tres, podríem dir, sense ser redundants: És hora de que invertim el nostre temps i esforç en invertir el sentit de les nostres inversions públiques. Fins a quin punt és d’actualitat aquest plantejament ens ho transmet el context actual, en el que els estralls de la crisi de la pandèmia, i el seu impacte en la societat i en els recursos públics, demanen un canvi de plantejament, això és, d’una inversió del sentit de la inversió, tal i com la hem conegut fins ara. I és que la consolidació fiscal imposada a rel de la crisi del 2008, no comportà una millora significativa en termes de desigualtat i precarietat laboral, tot i augmentar exponencialment el deute públic i la dependència del crèdit.

L’informe presentat aquesta setmana en el Consell de Treball Econòmic i Social de Catalunya (CTESC) descriu tècnicament la situació quan, per primera vegada en la nostra història recent, estem a punt de disposar d’una inversió per valor de gairebé dos bilions d’euros (si sumem Marc Financer Plurianual i fons Next Generation), dels quals fins prop de 400 milions en transferències directes. El risc existent radica per tant no tan sols en malbaratar una oportunitat única, sinó en el risc moral que es generaria si es tornés a prioritzar el sanejament de les empreses, en comptes de millorar la qualitat del teixit productiu o el benestar de les persones, en les que resideix, així el primer article de la nostra Constitució, la sobirania nacional. L’informe ‘L’estoc de capital a Catalunya: El paper de la inversió pública i l’oportunitat dels fons Next Generation’ ens ho explica en xifres però també mitjançant el repàs que realitza de la literatura econòmica. Aquesta ens diu què, de 1960 a 2013, Espanya fou l’únic país europeu en el que l’efecte sobre el PIB de la inversió pública va ser negatiu.

Es el que tenen les obres faraòniques, ja siguin aeroports o autopistes radials, que encenen les passions preelectorals o redistribueixen marges a mansalva, però no aporten ni efectivitat ni productivitat. La inversió pública incideix positivament mitjançant el seu efecte sobre la confiança empresarial, animant la inversió privada i generant ocupació de qualitat, millora la demanda agregada i activa el creixement, sempre i quan s’acompanyi de la deguda qualitat en la selecció dels projectes d’inversió, i de la necessària capacitat de gestió el què, lamentablement, no ha estat el cas. L’informe del CTESC ens mostra com, tot i convergir amb la UE en la dotació per càpita de l’estoc de capital públic, aquest procés es va alentir a partir de 2012, però ja des de 2008, no va aconseguir millorar el diferencial amb la UE del PIB per càpita, indicador que reflecteix també el nivell de benestar de la població. La inversió en capital públic ni tan sols va ser suficient per cobrir la depreciació per efecte de l’envelliment u obsolescència de l’estoc existent, trencant així una tendència que s’havia mantingut des dels anys setanta, fent més vulnerables les nostres institucions i serveis.

És el que té quan el SEPE treballa amb equipaments que tenen 30 anys, quan les retallades en sanitat redueixen el nombre de llits d’UCI, o quan, en comptes de construir escoles, s’amunteguen containers, per no parlar de l’acarnissament amb la funció pública i els seus professionals. Sabem que la desinversió per a alguns és un instrument de descrèdit dels serveis públics, que legitima i serveix al relat de la privatització. Es sol acompanyar del discurs de la ‘burocràcia’, com si tenir menys funcionaris per realitzar la necessària gestió i tramitació pública fos menys burocràtic que disposar dels necessaris, o els que s’hi dediquen en països més avançats. L’eufemisme que més es fa escoltar per aplanar el camí als rèdits que alguns pensen treure-li a la inversió de ‘Propera Generació’, és el de la col·laboració públic-privada (CPP). Guillem López-Casanovas ho explicava amb encert en un article recent. La CPP comporta d’entrada un reconeixement de la incapacitat administrativa i serveix massa sovint com ‘coartada per a l’abús i espoli de l’interès públic’.

Com situa l’economista menorquí, la CPP es basa en una estratègia de confusió. El concepte aglutina qüestions molt diferents: el ‘rescat’ de fallides empresarials, les bonificacions fiscals o la inversió a fons perdut, com si allò públic comportés la vocació per ser soci minoritari. Invertir el sentit de la inversió en un país que es situarà en un deute públic superior al de Grècia el 2008, passa, en primer lloc, per escollir amb pulcritud els projectes que s’hagin de desenvolupar i per garantir que reverteixin en els mecanismes de redistribució, això és, salaris, pensions, serveis i prestacions. En segon lloc ha de reforçar la capacitat de gestió d’una funció pública minvada, que a més ha renunciat a la darrera escletxa que quedava d’una banca pública. La recent fusió de Bankia i La Caixa ha servit de ben poc, i posa al carrer a 8.000 experts en inversió i gestió financera que ens faltaran. Finalment, passa per democratitzar les empreses Un punt central, perquè els treballadors i treballadores son els i les primeres interessades en un teixit empresarial que sigui productiu, estable i que serveixi a l’interès general, així el tan oblidat article 128 de la nostra Constitució.