La proporció àuria

A la jornada dedicada a Salvador Seguí el passat dimecres vam tenir la sort de comptar amb els excel·lents relats de la Laia Bonet, del David Fernández, la Marta Ribas i el Joan Tardà sobre la reconstrucció social i nacional de Catalunya. En un moment donat de la seva intervenció, aquest últim, sempre afable i lúcid, va subratllar el rerefons del context que enfrontem amb la següent frase: “La realitat no té a veure amb la ideologia, només té a veure amb l’aritmètica”. Situava així l’anàlisi d’allò possible segons el pes específic de cada possible constel·lació, més que en termes de coherència o oportunitat. Això reflecteix el debat públic que hem viscut aquests dies, que, per moments, sembla menys propi de la política, que de l’alquímia o la numerologia. Aquesta última ens diu que existeixen nombres amb propietats màgiques que incideixen en les nostres vides. És en aquest sentit que a continuació analitzem alguns números d’entrada molt inaparents, però rere els quals potser s’amaga sinó la realitat, sí el nostre futur immediat:

14.02. Les eleccions es van celebra el dia dels enamorats. Haver posat la convocatòria electoral sota els auspicis de San Valentí va ser un acte romàntic i arriscat. Ja ens ho diu la dita: “On hi ha amor, hi ha dolor”.

53,54: És el percentatge de participació. No li treu legitimitat al resultat, entre d’altres perquè el 1992, sense pandèmia, es va arribar al 54,87%. Tanmateix es queda curt davant els reptes que enfrontem en clau política i social els propers 4 anys.

48: Percentatge del vot total dels partits que es situen explícitament per la independència al Parlament. Si es comptés PDCat arribarien al 51%. El 3% fa la diferència, i situa una oportunitat única per a Esquerra Republicana que portava esperant 90 anys.

65: Escons que sumen Esquerra Republicana i JxCat, un menys que a les eleccions de 2017. La manca d’entesa a les acaballes del darrer mandat no permet albirar un canvi significatiu en una dinàmica política on pesen apatia i fastig.

74: Suma d’escons de la ‘majoria per una solució política’ (ERC, JxCat i CUP). Comporta l’extravagància de l’entesa entre els hereus de CiU i la CUP. La radicalitat democràtica d’aquesta última, difícilment justificarà que participi en un front ‘nacional’.

83: Suma d’escons de la ‘majoria per una solució social’ (PSC, ERC, CUP, Comuns). Té el problema del veto entre PSC i ERC, i l’avantatge que es correspon amb la majoria ‘social’ a Madrid i per tant és la que té més potencial com a desllorigador dels bloquejos actuals.

50: ERC + Comuns + CUP. És amb el que vam somniar molts en un primer moment, perquè permet un govern de progrés, que s’hauria de recolzar en el PSC, però omet el fet que per aquests previsiblement ‘contra JxCat es viu millor’.

Al marge d’aquests números hi ha també uns altres que influeixen en la situació actual.

9. Nombre de presos polítics que romanen a la presó, condemnats per un delicte de sedició sense violència jurídicament indigest. Que quelcom sigui legal però injust no justifica que s’intenti arreglar amb un indult. Sense por ni complexos la solució és l’amnistia.

1.770.000. Nombre de catalans i catalanes en risc de pobresa. Aquí la numerologia és àmplia. Des del 19, percentatge d’Abandonament Escolar Prematur, al 22, pel de la bretxa de gènere.

1.331. Quilòmetres de distància entre la Casa de la República a Waterloo, i la Casa de tots i totes al Parc de la Ciutadella. El fracàs del tele-govern és una experiència que no pot ser obviada en l’horitzó d’una revolució tecnològica que com hem vist no ho soluciona tot.

Com es veu els números en si mateix son ben poc. La qüestió és com s’interpreten, i aquí entra, i sempre, la subjectivitat i la ideologia. Per tant, mal que ens pesi, en aquest cas no podem donar la raó al nostre benvolent Joan Tardà. La ideologia pesa, i en les decisions que es prenguin aquestes properes setmanes cadascú es retratarà. Desaprofitar el moment i donar la iniciativa a JxCat, com s’ha fet amb la Presidència del Parlament, és una opció decebedora i poc operativa en l’àmbit social, però també democràtic, perquè no fa sinó alimentar una polarització que està en les antípodes de la cohesió i de l’eixamplament de qualsevol base.

Però al marge de l’aritmètica i de la ideologia dels números hi ha un altre principi que esdevé molt important. Es tracta de l’estètica. Hi ha números màgics, que reflecteixen el codi en el que està escrit l’univers. Son per exemple el número Pi, o la successió de Fibonacci. Potser un dels més misteriosos és el número auri, també anomenat ‘divina proporció’. Prefigura la relació entre mascles i femelles als ruscos d’abelles, els pètals de les flors, o l’espiral dels cargols ‘nautilus’. La raó àuria ens diu que la bellesa de la naturalesa rau en el 0,618033. Si s’aplica aquesta proporció per fer un tall a la nostra cambra, aquest es situaria en els 83 diputats. ‘No hi ha ètica sense estètica’, que deia l’enyorat José Maria Valverde.