El interés general

Quelcom es mou quan el 85% dels parlamentaris europeus han votat per reforçar les mesures contra els paradisos fiscals, inclosos els de la pròpia Unió. Aquests ens costen mig bilió d’euros anuals en pèrdua d’ingressos per l’opacitat que practiquen països com Holanda, Suïssa o Luxemburg que ocupen del 4t al 6è lloc a la llista de paradisos fiscals per a societats (Tax Haven Index). Una bona mesura de la disbauxa ens la dona el cas del país que, encara recent el escàndol Luxleaks ha retornat als titulars via ‘Openlux’. La pàtria xica de Jean-Claude Juncker atrau 58 vegades el seu PIB en inversió i trasllada 67 vegades el seu PIB a altres països i caus. Luxemburg és una de les rentadores fiscals més potents d’Europa. Si s’ha lliurat de ser considerat un paradís fiscal, ha estat perquè sap traslladar a les altes esferes de la política els interessos de les elits europees vinculats massa sovint a algunes de les 55.000 societats fantasmes que acull.

En el nostre cas, els 40.000 milions en frau, els 77.000 en beneficis fiscals o els 59.000 milions en pèrdua recaptatòria per la baixa pressió impositiva, ens mostra com la condició de paradís li queda reservada a uns pocs. Son els mateixos que, davant l’increment del tipus marginal màxim de l’impost sobre el Patrimoni del 2,5 al 3,5%, han posat el crit al cel, com ha estat el cas de les patronals, i amb arguments certament estridents. Així un increment que afecta al 0,05% de la població és titllat de tribut confiscatori que atempta contra la llibertat. Però la cosa esdevé més extravagant quan s’apunta que gravar amb un 3,5% el patrimoni no és just, perquè les Lletres del Tresor estan al -0,5%, com si s’assumís que el fi dels negocis son els dipòsits, i no la inversió productiva. Però el greuge es torna pur fariseisme quan es denuncia que els contribuents davant això hauran de vendre una part ‘important’ del seu patrimoni per pagar l’impost.

Seixanta mil euros sobre 4 milions, o quatre-cents divuit sobre 15, difícilment es pot considerar una part ‘important’, quan les rendes que se li extreu al patrimoni son previsiblement molt superiors. Demanar al Defensor del Poble que denunciï l’impost al Constitucional és pura rebequeria, però posa en evidència la manca de compromís de les elits empresarials. Presentar com un greuge a la societat un increment que afecta a una de cada dues mil persones, i un impost que grava a una de cada cent, és pura ortodòxia i tirada per un relat neoliberal que ha empobrit a bona part de la societat. Després de reduir els impostos sobre la renda, i de desplaçar la càrrega tributària de les rendes del capital al treball, i dels impostos directes (sobre la renda) als indirectes (sobre el consum), el tercer pas en la recepta de la desigualtat és aigualir o suprimir definitivament el impost sobre el patrimoni i sobre les successions. De manual.

La referència al Constitucional és a més especialment desafortunada, quan l’article 128 d’aquesta estableix que “la riquesa del país està al servei de l’interès general” i sembla evident que la generalitat de l’interès no és la que es concentra en el 0,05% de la població. Si de cas l’interès general rau en reduir la desigualtat per incrementar la cohesió, factor que perllonga les fases de creixement i fa menys vulnerable el teixit productiu. Però tot i així hi ha qui continua escampant necieses com que reduir impostos incrementa la riquesa del països. Com han demostrat un bon nombre d’experts, els últims David Hope i Julian Limberg de la London School of Economics el desembre passat, les retallades sí incrementen la riquesa, però tan sols la de l’1% més ric. A mig i llarg termini tenen un efecte neutre sobre l’ocupació i el creixement econòmic, però un efecte nociu sobre la cohesió social.

L’ofensiva patronal sembla inversemblant en el context d’una forta crisi social i econòmica, amb un creixement de l’extrema dreta i una polarització social preocupant. Que en aquest context els milionaris recorrin al victimisme és desafortunat. Convida a pensar en la redistribució de la riquesa i en si realment interessa legitimar un sistema que beneficia exclusivament a qui promou l’egoisme, la injustícia i la hipocresia de la caritat. Davant l’enorme dificultat que comporta fer pedagogia amb la fiscalitat, i convèncer que no es tracta de quant paguem d’impostos, sinó de qui paga quants, potser el més eficient és concentrar-nos en una imatge i visualitzar per qui volem treballar. Per algú prou ric i que no en té mai prou, o per aquells que necessiten d’un accés a l’educació i la sanitat de qualitat, a l’emancipació o a una prestació digna en la vellesa?. A partir d’ací el que compta és la voluntat política i el seu compromís democràtic.