Pandèmia i degradació democràtica

La primera onada caigué a la primavera, però va ser la segona que va ser més mortífera. Van morir 260.000 persones, d’aquestes, gairebé la meitat al mes d’octubre. Quan irrompé la tercera onada, a principis de l’any següent, aquesta coincidí amb una vaga històrica que culminà amb la conquesta de la jornada de 8 hores. No parlem del 2019 i de la pandèmia de la COVID-19, sinó de la grip mal anomenada ‘espanyola’, i del seu impacte social. El paral·lelisme el traça Valerie Slaughter en un recent article que recull alguns moments que avui es llegeixen amb especial interès. Així el congrés de la CNT organitzat al juliol de 1918 a Sants, aixecava amb certa freqüència les seves sessions per ajudar a recollir els cadàvers als carrers abans de tornar a les sessions i a l’intent d’avançar en l’objectiu del ‘sindicat únic’. La grip no s’entenia sinó com una altra crisi més, perquè el focus estava fixat en les necessitats més immediates. Altres temps.

L’èxit en la mobilització social a altres indrets europeus es nodria del descrèdit i de la bancarrota moral i política d’unes elits que havien sacrificat com carn de canó a 10 milions de soldats i 7 milions de civils. En el cas d’España i de Catalunya, pesaven especialment unes condicions que mantenien en un règim de semi-esclavitud als treballadors industrials malvivint als turons d’una ciutat que algú batejà com ‘barracópolis’ i explotats en jornades de 12 hores o més. L’infame periodista australià Benjamin Hoare posava en el mateix calaix revolució i epidèmia i resumia en dues les plagues que castigaven el continent: la grip i el bolxevisme. No n’havia evidentment cap connexió entre les dues, però si avui diguéssim que les principals pandèmies a les que ens enfrontem son ‘COVID-19 i neofeixisme’, no aniríem del tot desencaminats. Les dues tenen caràcter transnacional i mostren la voracitat d’una plaga.

El negacionisme, les paranoies conspiratòries, l’oportunisme visceral o la irreverència normalitzada com la tosca teatralitat de l’assalt al Capitoli, mostren fins a quin punt triomfa avui la política dels afectes. La suposada lluita ‘cultural’ enarborada per l’extrema dreta no s’inspira en la injustícia social, en les condicions materials de la classe treballadora, sinó en una suposada decadència democràtica. L’alternativa que ofereixen és, ningú ho dubti, autoritària. Del que es tracta en última instància per a Bannon, Trump i Cia és de demostrar, mitjançant mentides, que la democràcia és mentida. Tota una paradoxa. La política deixa de ser diàleg per a la convivència, i es converteix en una lluita sense quarter per a la supervivència: de la família, del clan, de la raça, de la nació. En aquest doble joc de mentides (fakes), el millor adob per fer créixer la mala herba del populisme xenòfob i facilitar l’èxit dels lideratges peripatètics, és no fer front a l’excepcionalitat social, i entrar en el joc de l’excepcionalitat democràtica.

El primer d’aquests elements reclama de polítiques socials fermes que sostinguin les rendes de les persones més vulnerables, aquelles que més pateixen l’excepcionalitat del mercat laboral, aquelles que més han estat marginades per les mesures de confinament. En aquest sentit la resposta de la coalició de progrés, que ha sigut un referent en molts aspectes, ho ha de continuar essent, també quan truqui a la porta la banca, el gran capital, o, en el seu nom, el BCE o la Comissió Europea. Fer visibles els estralls de la situació actual i la legitimitat que li correspon a les mesures excepcionals en el marc laboral, fiscal o social, és la millor manera per a prevenir què, a diferència de la crisi anterior, aquesta no acabi degradant la imatge de la democràcia. En relació a l’excepcionalitat institucional que tant nodreix els instints primaris de l’extrema dreta, no hi ha alternativa a garantir, al preu que sigui, la preeminència de la normalitat democràtica.

En aquest sentit és fa molt difícil d’entendre l’ajornament sine die de la convocatòria de les eleccions a Catalunya. Fer-ho comporta un risc suplementari de descrèdit per un marc institucional ja prou llastrat per la polarització permanent. Al marge del difícil encaix legislatiu que converteix l’excepcionalitat d’un executiu en funcions en poder sobirà, pesa la dimensió ‘tècnica’ que com a mínim trasllada un seriós dèficit de capacitat de gestió. El 2017 van votar a Catalunya 4.392.891 persones (79,09%), i ho van fer en 8.250 meses electorals. Si partim d’un vot per correu similar al dels EEUU (40% aprox.), el vot presencial es reduiria a 2,6 milions de votants, això és, 319 persones per mesa què, en 12 hores, suposa una comesa de 26 persones per hora i mesa, el que, des de punt de vista de la prevenció, sembla possible de gestionar, al marge de què també hauria de ser possible augmentar el nombre de meses o de vot per correu.

Per tant no és exclusivament una qüestió de salut pública, sinó de capacitat d’organització i de voluntat política. No intentar-ho suposa una lleugeresa des del punt de vista del compromís democràtic, que trasllada a més la sospita d’una certa instrumentalització que no acabarà beneficiant sinó als i les adeptes a la paranoia conspiratòria, l’oportunisme i la degradació institucional. En aquest sentit s’hauria de recordar als responsables que la democràcia i la societat no estan al servei de les mesures sanitàries, sinó que son les mesures sanitàries les que estan al servei de la societat i de la normalitat democràtica. I si no fos així encara tindríem en la presidència a Donald Trump.