Cara i creu de la majoria de progrés

El monogràfic socioeconòmic de l’Institut Sindical Europeu (ETUI), compleix 20 anys. La recent edició del Benchmarking Working Europe 2020 trasllada una visió panoràmica de l’economia i el treball a Europa, abans i després de l’impacte de la pandèmia. En ella Espanya no surt ben parada. En la major part dels gràfics els encapçala o està a la cua, en funció de si els indicadors estan organitzats en sentit ascendent o descendent. Així Espanya lidera la previsió de la caiguda del PIB per càpita pel 2020 (-12,5%) o és el cinquè país en relació al risc de pobresa de la població, que augmentà, de 2013 a 2019, tot i estar en plena fase de ‘creixement’. Quelcom hi tenen a veure les polítiques socials, el impacte de les quals sobre la pobresa ens situa al furgó de cua, si s’exclouen les pensions. També som els últims, juntament amb Grècia, en les taxes d’atur i d’ocupació. A canvi encapçalem les dades en temporalitat, en desocupació juvenil o, juntament amb Itàlia, en parcialitat involuntària. De 2010 a 2019 vam aconseguir el bronze en pobresa laboral, i entre les poques estadístiques que ens permeten passar desapercebuts hi consten les del Salari Mínim, o les de la cobertura que garanteixen els nostres convenis col·lectius.

Aquest és el quadre que hauria de presidir qualsevol mesa de negociació que afecti el món del treball i les polítiques socials. A Brussel·les, Madrid o Barcelona. Especialment quan torna a abocar-se sobre el debat polític l’ombra de la condicionalitat, això és, la factura què, en termes sociolaborals, passarà la Comissió Europea a canvi dels fons de recuperació. La seva expressió més evident son les reticències actuals del Ministeri d’Economia, en connexió amb Brussel·les, a eliminar dues reformes que han empitjorat singularment la situació. La reforma laboral de 2012 es pretén condicionar a un acord social que fou negat, ara fa vuit anys, en l’embat de Partit Popular i CiU. Semblaria lògic que la situació de partida recuperés el marc legal anterior (2011) i no donés per consumat el cop de mà de la dreta espanyola i catalana. Passa quelcom semblant amb la reforma de les pensions de 2013, aprovada unilateralment pel govern Rajoy, que ara, després de l’acord en la comissió de seguiment del Pacte de Toledo, s’ha d’afinar en el marc de la mesa del diàleg social i que té, en la revalorització i la jubilació anticipada, dues pedres de toc singulars.

L’impacte de la pandèmia del COVID-19 ha afectat especialment a les persones joves, i té un potencial destructiu enorme sobre les persones desocupades de llarga durada, sobre tot dels majors de 55 anys. Ambdós col·lectius son discriminats rutinàriament per un mercat de treball que precaritza l’ocupació juvenil tant pel que fa la temporalitat (46,5%), com la parcialitat involuntària (19%), i que reserva tan sols un 3% de la seva oferta per als majors de 45 anys. Si en el primer cas el resultat és una taxa d’emancipació que ha tornat a caure el primer semestre fins assolir un inhòspit 17,4%, en el segon comporta que les persones treballadores de més de 55 anys que perden la seva ocupació, es vegin confrontades massa sovint amb l’atur de molt llarga durada (+ de 2 anys) que, en un 75% dels casos, es concentra en aquest grup d’edat. El nostre mercat laboral té així dues importants segmentacions. La primera en clau de gènere i la segona per raó d’edat, constituint els col·lectius al cap i a la cua de la demografia laboral, els principals grups perjudicats.

Aquesta constatació no és innòcua. L’actualitat que reflecteixen les estadístiques clama per una revisió immediata d’una reforma laboral que garanteixi l’ocupació de qualitat de les persones joves, i el dret al treball d’aquells i aquelles que tenen més de 55 anys. A manca d’ocupació, la revisió de la reforma de les pensions ha de garantir que aquells/es a qui es nega una oportunitat, puguin gaudir d’una renda contributiva digna. Renunciar o estigmatitzar aquests dos col·lectius significa prescindir al nostre teixit productiu de l’empenta i capacitat de qui s’incorpora al món del treball, i a l’experiència i criteri de qui és apartat prematurament. El fet d’obviar en el pla de modernització de la formació professional (i per a l’ocupació) als i les majors de 55 anys, suposa un despropòsit important, que exemplifica l’estigmatització de les persones treballadores de més edat. Habilitar espais de trobada que facilitin la transferència d’experiència, de cultura laboral, entre majors i joves, ja sigui en formació, orientació, prevenció o acreditació de competències, mitjançant figures laborals o en el marc d’una jubilació parcial efectiva, suposaria un avenç singular que a més reforçaria la tan malmesa cohesió entre generacions.

Malauradament la imatge que presideix les meses de negociació té poc a veure amb la realitat del món del treball, i molt amb alguns dogmes de fe econòmics i institucionals. La situació del treball de joves i grans és tan sols un exemple que posa en evidència l’excés d’ortodòxia en la negociació de les regles que regeixen el món laboral. Les decisions equivocades ens han portat on estem, i tenen molt a veure amb la manca de compromís i de valentia de qui ha negociat i negocia a Europa. No es podrà reactivar l’economia sense superar els dèficits existents en les relacions laborals o la formació, menys encara si es dona l’esquena al diàleg social. Infolibre acabava recentment un article sobre la reforma laboral dient que el que sembla segur és que Nadia Calviño i Yolanda Díaz no parlen el mateix llenguatge. És cert. Un és el llenguatge acomodatici del passat, l’altre és el llenguatge del diàleg i de la construcció col·lectiva d’un model social i econòmic just. Cara i creu de la nostra política de progrés.