Optimisme temerari

La raó per la qual posen un nom o altre als huracans és un misteri, que tampoc es queda curt en el cas de les operacions policials. Després de provar-se en l’alemany (Gürtel) i en l’anglès (kitchen), la guàrdia civil ha passat directament al rus en una operació que ha estat batejada com ‘Volhov’. El nom respondria a la batalla amb la que s’estrenà la Divisió Blava, un 12 d’octubre de 1941, i hauria airejat una truculenta conspiració en la que Putin hauria ofert 10.000 guàrdies rojos i una legió de bots, per tal de facilitar la revolució d’octubre (catalana) i promoure de pas el col·lapse d’Europa. El cop a ‘l’estat major de Puigdemont’, que en aquestes hores continua refugiat a Waterloo, demostra una fecunditat imaginativa que per si voldria un guionista de Star Trek. Però la cosa no s’atura aquí. Davant la sospita que la referència bèl·lica podés comportat un cert i inoportú enaltiment del feixisme, el ministeri ha mostrat en el seu aclariment una cintura prodigiosa. Així, tot respondria a una relliscada per la qual s’hauria confós el nom de l’ofensiva nazi, amb la del deu eslau de la fertilitat (Voloh), el que suggereix la tensió del moment psicoanalític que travessa també la benemèrita, amb Eros i Tanatos, vivint a porta de replà.

Si tenim en consideració el moment escollit per a l’operació policial, aquest podria tenir menys a veure amb la geopolítica o la història bèl·lica, que amb la guerra de les galàxies, o, com a mínim, amb l’astrofísica. I és que l’operació Volhov s’iniciava al dia següent que el consell executiu de la Generalitat aprovés impulsar la creació de l’agència espacial catalana, amb l’amenaça imminent de llançar a l’espai satèl·lits nans. És ben coneguda la propensió del conseller Puigneró a buscar dimensions alternatives en les que poder desplegar la nostra emancipació política. Així les raons del seu projecte semblen evidents, més encara, quan el responsable de les nostres Administracions Públiques recordava als mitjans de comunicació, que les competències de l’estat es limiten a l’atmosfera terrestre i que “l’espai és com les aigües internacionals”. L’espai interestel·lar no seria així sinó un univers paral·lel i complementari a la república digital catalana, mitjançant el qual podrem assolir allò que ens nega el pervers influx del binomi gravetat/realitat, i que no és el funcionament òptim de l’estat del benestar, sinó la independència ja sigui en format offline o extraplanetari.

No hi ha res a objectar al principi ‘d’evasió o victòria’, ni al recurs a la imaginació per part dels nostres cossos policials o governants, sempre i quan no comprometin la capacitat de resposta als reptes immediats. Així, si Puigneró proclamava fa poc que els mitjans digitals faciliten avui a cada persona més poder que mai abans, convé introduir alguns matisos al seu entusiasme. En primer lloc, aquest poder sembla concentrar-se en uns pocs. Mentre Jeff Bezos aglutina una riquesa i poder que s’apropa ja al PIB català, el confinament ha posat en evidència fins a quin punt la digitalització no fa sinó augmentar l’escletxa de la desigualtat. Si la preocupació del conseller fos la de facilitar un ordinador a cada persona (escolar o treballadora), unes connexions digitals o la formació necessària per a accedir a tots els serveis de l’administració pública s’entendria el seu optimisme. Però en les condicions actuals, la disrupció que comporta la digitalització en la societat, és tan sols comparable a la que introdueix la precarització del mercat de treball, el canvi climàtic, o la que és pròpia d’una pandèmia que mostra ja més fases que un coet Saturn.

Escrivia fa ben poc un redactor d’Infolibre, quan comentava unes declaracions de Fernando Simon sobre una certa estabilització de la corba, que aquest ho feia “sense arribar mai a la temeritat de l’optimisme”. Alguna cosa es remouria en les entranyes del cementiri dels anglesos a Roma, on jeuen els restos d’Antonio Gramsci, tot i que sigui comprensible el lapsus del periodista quan les expectatives son totes tan descoratjadores. Si hi ha alguna cosa que avui ens sobra, son evasives, divises i estretesa de mires, i si quelcom ens falta son precisament compromís, justícia i optimisme. Aquest malauradament no s’alimenta de la imaginació sinó de quelcom tan bàsic per a la legitimitat del nostre sistema social i polític, como la confiança. Recuperar-la i estendre-la és avui la millor garantia per a fer front a l’ànsia de manipulació que tant inspira als oportunistes i carronyers. Per això el que importa és mostrar aplom i fermesa, capacitat de distingir allò prioritari i un compromís incondicional amb els més vulnerables. A qui li pugui el sentimentalisme històric o se li desbordi la fantasia, millor es faci a un costat. Avui el que necessitem amb molta urgència és proximitat, vocació pública i la capacitat de generar confiança en el futur immediat.