Dina i els dinosaures

L’1 de novembre de 2015 li van robar el mòbil a Dina Bousselham a l’Ikea d’Alcorcón. La denúncia realitzada per la col·laboradora de Pablo Iglesias, desencadenà un procediment judicial rocambolesc, que seguin la sigil·losa trajectòria d’un bumerang, ha acabat per inculpar-la a ella i per comprometre l’estabilitat de l’actual coalició de govern. Si el que es pretén és entendre la trama jurídica ordida al llarg dels darrers cinc anys, però manca el suport d’una cabalista o d’un criptòleg, és previsible que la instrucció aclareixi tan sols dos dubtes: Tot i succeir els fets el dia de tots els sants no existeix aparentment relació amb el Vaticà, ni tampoc s’ha detectat ara pera ara una trama sueca. Per a tota la resta, el jutge García Castellón es dedica en cos i ànima a remoure qualsevol certesa i, entre totes elles, una amb especial acarnissament: la presumpció d’inocència, però no pas dels sospitosos, sinó de la pròpia víctima.

Si en la seva vessant més rància la justícia ja ens tenia acostumats a aquesta variant ingrata de la suspicàcia jurídica en alguns casos de violència sexual i de gènere, ara trasllada aquesta perspectiva a la instrucció política. Si fa poc més d’un any el jutge convidava a Pablo Iglesias a personar-s’hi a la causa com perjudicat, en el seu informe al Suprem, l’acusa ara de revelar secrets, de danys informàtics i de denúncia falsa. A Dina Bousselham, que en un principi era denunciant, ara se la vol imputar per fals testimoni. Si prenem els tres ingredients de tot crim, això és, motiu, mitjà i oportunitat i ens quedem tan sols amb el primer, el mòbil, l’argumentació de l’instructor de perquè el líder de Podemos s’hauria volgut desacreditar justament quan, al juliol de 2017, negociava amb el PSOE una possible coalició de govern, sembla prou peregrina: Pablo Iglesias s’estaria fent la ‘víctima’.

Ja hem vist abans com, al nostre país, sovint la instrucció sembla ajustar-se menys al raonament lògic, que als requisits imposats pel guió d’una sentència preconcebuda. En aquest cas l’objectiu és traslladar el focus de la presumpció d’innocència dels denunciants, en aquest cas Dina i Pablo, a altres actors com Villarejo o el director d’Ok diario. Tot i que el primer disposava de la targeta de memòria des de febrer de 2017, disposava de tractes freqüents amb el segon (PISA, el petit Nicolàs), i aquest últim publicà informació de la targeta al juliol, a qui s’acusa de revelació de secrets és al dirigent de Podemos. No es pren testimoni al pamfletista Eduardo Inda, tot i estar imbuït, des de fa anys, per una autèntica obsessió per l’assetjament i enderroc d’Iglesias, i concórrer per tant en ell motiu, mitjà i oportunitat. Si s’imputen en canvi als periodistes d’Interviu què, per criteri deontològic decidiren no publicar els continguts de la targeta.

Sense constar acusació ni per part de la víctima, ni tampoc per part de la fiscalia, el jutge es converteix així en instructor orquestra i eleva la seva exposició al suprem, aixecant la lògic polseguera en els mitjans i de pas una cortina de fum que distreu dels processos oberts sobre les cloaques, cuines i guerres púniques de la dreta extrema. A ningú que analitzi el context se li escapa que la iniciativa serveix també per enterbolir més encara la qüestió d’higiene democràtica que comporta la sempre posposada renovació de l’alt tribunal. Aquest compta així amb una basa per a reforçar la seva pugna amb els poders executius i legislatiu que, fa ben poc, van marcar posició sobre aquest assumpte amb majoria qualificada. Per a identificar a quins interessos serveix el desenvolupament de la instrucció, no cal mirar molt lluny. Sembla evident qui té més fronts judicials oberts i per tant més a perdre si, com diu pretendre, i malgrat desentendre’s de la seva responsabilitat institucional, es despolititza la justícia.

La situació d’aquesta al nostre país és enrevessada, aprofundeix la crisi reputacional de les institucions democràtiques i no fa sinó nodrir un conflicte permanent d’incert final. El recent informe sobre l’Estat de Dret en la Unió de la Comissió Europea crida l’atenció sobre alguns aspectes com la falta d’una estratègia integral de lluita contra la corrupció o l’ampliació dels terminis de prescripció dels delictes greus. El Grup d’Estats contra la corrupció (GRECO), defineix el bloqueig polític en la renovació del Suprem com el taló d’Aquil·les del sistema judicial espanyola i, en la seva darrera avaluació, destaca com de les seves 11 recomanacions anteriors, tan sols s’han complert dos. No és tan sols que la nostra justícia sigui cara tot i el dèficit crònic en magistrats, i de caràcter eminentment masculí, sinó que li pesa com una llosa la seva dependència i parcialitat.

Que el Partit Popular intenti col·locar la pilota de la politització de la justícia en el terrat del govern de progrés, i amenaci amb esgrimir aquest argument per retallar els fons europeus de reconstrucció no manifesta sinó deslleialtat i histrionisme, el que tampoc suposa cap novetat. Però faria bé el govern si recollís el guant i situés, com a prioritat democràtica, el posar fi a l’embolic que afligeix el nostre sistema judicial. En aquest sentit s’hauria de començar per prohibir les portes giratòries judicials, perseguir els intents de control polític (des del davant i des del darrera), fixar criteris estrictes d’incompatibilitat entre carrera judicial i política, i enfrontar a la seva responsabilitat a aquells jutges que instrumentalitzen la justícia per tal de realitzar favors polítics.