Liderar el futur

A mitjans de juny la banca reuní als seus líders en una conferència convocada sota el altiloqüent títol d’Empreses espanyoles liderant el futur’. En l’avantsala de l’anunci dels fons europeus de reconstrucció, el conclau financer proclamà les virtuts de la col·laboració públic privada, defensant aquesta singular ‘aliança’ com a model que havia d’inspirar la reactivació econòmica en el marc de la crisi actual. Poc després la CEOE signava amb la consultora PWC un conveni per crear una ‘Oficina tècnica de suport per a projectes europeus’ i hi posava al front a Luis Socias, un directiu situat en l’òrbita de Deloitte. Així posava els fonaments per a poder ‘participar’ en la ‘distribució’ dels 71.000 milions en transferències directes, i dels 68.000 milions en préstecs que té previst facilitar la Comissió Europea.

L’anticipació de la patronal coincidia, a l’agost, amb l’anunci per part de la Comissió Nacional del Mercat i la Competència (CNMC), que, després d’any i mig de recerca sol·licitava una multa de 47 milions a 22 empreses de l’anomenat ‘cartel de les consultores’. Aquestes, segons la CNMC, haurien manipulat licitacions de contractes públics per a mantenir els preus alts de manera anticompetitiva. Més de la meitat d’aquesta sanció s’adreçava a Deloitte i a PWC (17,2 i 10,4 milions respectivament). Sens dubte es tracta d’una coincidència alarmant, que projecta ombres sobre les intencions reals de la CEOE, i també sobre aquest futur que pretén liderar. Però la revisió crítica de la suposada efectivitat de la col·laboració públic privada (CPC) ve de lluny i ha estat estudiada amb anterioritat per diverses organitzacions i institucions.

Fa ara dos anys, el Tribunal de Comptes Europeu (TCE), examinà 12 projectes de CPP en 4 països europeus (també Espanya), i arribà a la conclusió que aquesta col·laboració comportava en masses casos “demores, augment de costos i infrautilització dels resultats dels projectes”. En les seves recomanacions el TCE proposava que abans de donar suport a aquesta mena ‘d’aliances’, el pagà, això és, la Comissió, condicionés el seu finançament a garanties en termes d’efectivitat en la relació qualitat-preu. Una reserva que recollia aquesta setmana el Comitè Econòmic i Social Europeu en un dictamen signat per Javier Doz (CCOO), en el que es proposa que s’evitin els ajust i contractacions públiques COVID-19 a empreses que realitzin transaccions no justificades amb països de la llista ECOFIN de paradisos fiscals, actualitzada al febrer.

Aquest dictamen, aprovat pels agents que participen al CESE (inclosa la patronal europea), apel·la a que, quan son tan necessaris els recursos financers públics per a fer front a les conseqüències sanitàries i socioeconòmiques de la pandèmia, esdevé “intolerable que una quantitat notable dels mateixos es desviïn il·lícitament cap al lucre privat”. L’elusió fiscal ens costa anualment a Europa entre 160 i 190 mil milions d’euros. Per una altra banda la CNMC ha quantificat en un 25% el sobrecost mitjà dels contractes públics realitzats en el marc de l’eufemística ‘col·laboració púlbic privada’ que Daniel Bernabé, definia en una recent entrevista (Ángel Muñárriz, Infolibre), com ‘socialisme per a rics’. I no li falta raó.

Economistes de prestigi com Joseph Stiglitz han posat de relleu com, al marge del discurs ideològic, molts líders d’empresa prefereixen no competir, perquè la competència redueix els preus. La clau està en el poder de mercat que converteix a les grans empreses en interlocutors privilegiats de l’estat i els permet vendre per sobre del valor i comprar per sota el preu de mercat. Hi ha una diferència evident entre crear riquesa o quedar-se amb la riquesa. Les crisis brinden ocasions excepcionals per a fer el segon: A costa de ‘socialitzar’ les pèrdues i d’engruixir un deute públic que fa més febles la societat, la democràcia i l’estat.

Davant el repte i el risc moral que comporta l’escenari actual, seria injustificable què, per part del govern Sánchez, es malversés aquesta oportunitat única per a activar l’economia i es degradés la iniciativa europea, amb l’enèsima rèplica de la disfunció públic privada que tan bé coneixem. Els fons han d’irrigar el teixit productiu, començant per aquelles empreses que paguen impostos, que distribueixen renda mitjançant ocupació digne i que tenen prou modèstia per no pretendre liderar el futur (que hauria de ser públic i col·lectiu), sinó per a liderar les seves empreses amb honestedat, responsabilitat i un cert sentit de la funció social i econòmica que els hi correspon.