El barret de tres pics

Fa ara un mes, Boris Johnson presentava la seva estratègia per fer front a l’amenaça del Coronavirus amb una imatge que d’immediat es va popularitzar. La prioritat era, així el primer ministre britànic, aplanar el ‘barret’, això és, el pic de l’impacte de la pandèmia al Regne Unit, per tal de no saturar la capacitat de resposta dels serveis sanitaris. Fins a qui, res en contra, però, com en el cas de bona part dels polítics que han espoliat els darrers anys la sanitat pública, aquest objectiu el situava en base a la ‘immunitat col•lectiva’, un concepte confús de reminiscències socialdarwinistes, que es vindria a resumir en un ‘campi qui pugui’, o encara pitjor, en un salvem l’economia al preu que sigui. Ara que vedettes del neoliberalisme com Boris Johnson, però també la inefable Esperanza Aguirres, s’han beneficiat de la tan injuriada sanitat pública per a salvar els seus dèficits immunològics, és malauradament poc probable que canviïn els seus singulars plantejaments.

Qüestionar les mesures per fer-hi front a l’emergència sanitària pel seu impacte en els indicadors macroeconòmics, i recórrer a conceptes extemporanis com la ‘immunitat de ramat’ no tan sols traslladen ignorància, sinó sobretot arrogància i irresponsabilitat. Sembla que en això hi ha un ampli consens. De manera simultània a la sanitat, s’ha de prioritzar, en primer lloc, el marc d’emergència social que comporta la reducció de rendes que ha provocat l’impacte de la crisi del COVID-10 en el teixit productiu, i, amb ell, en l’àmbit laboral. Alhora s’han d’activar urgentment les prestacions que precisa la població, ja siguin aquestes de caràcter contributiu o assistencial. Finalment, s’han d’analitzar les dades que defineixen l’evolució econòmica i que reclamaran, en el curt termini, una bateria de mesures que hauran d’articular-se en el marc de la liquiditat, del finançament, i de l’inversió extraordinària que s’habiliti des dels pressupostos estatal i autonòmic, però també des del marc, recentment recuperat, de la resposta europea.

No es tracta per tant de si la gràfica s’ha de correspondre amb un barret fort de gàngster o d’un de charro mexicà, perquè al que ens enfrontem és a un barret de tres pics, escassament líric i molt poc donat al pathos, perquè el que es requereix, és d’una triple dosi de pragmatisme a l’hora de dimensionar i planificar les mesures per tal que siguin complementàries i continguin l’impacte social, anticipant, de pas, els reptes als que haurem de fer front en el moment en el que s’iniciï la recuperació. Garantir la salut pública i evitar la ruïna de les llars suposa fins i tot una prioritat per sobre de la que comporti la necessitat de salvar les empreses, tot i els brams esquizofrènics d’algunes vaques sagrades del neoliberalisme què, com en el cas de Boris, d’Esperança o fins i tot de la nostra patronal, tan sols se’n recorden de l’estat, quan l’aigua els hi arriba al coll. Tanmateix, res s’interposa a una solució integradora que es defineixi des de la coresponsabilitat.

En aquest sentit és indispensable definir la reincorporació a l’activitat dels sectors productius en funció de que atenguin realment la demanda existent, i dimensionar la gradualitat d’aquesta activació en base a les mesures de prevenció que es prenguin a les empreses, incorporant sempre el criteri de les persones treballadores i de la seva representació. Al mateix temps, per a totes aquelles i aquells que encara no puguin retornar a l’activitat, però també per a qui no té ocupació, o està en situació d’especial vulnerabilitat, s’han de fer efectives les prestacions contributives i assistencials previstes. En aquest àmbit enfrontem un col•lapse evident que precisa de mesures extraordinàries que superin l’encotillament burocràtic i que es desenvolupin des de la complicitat entre administracions. Les persones han de veure garantides les seves rendes, i saber, en quin moment podran disposar de la prestació, per tal de poder ajustar la seva economia familiar.

Alhora, les empreses precisen de facilitats en l’accés al crèdit, evitant que els avals habilitats suposin una nova transferència de fons a les entitats bancàries mitjançant interessos injustificables. En relació a aquestes dades, com en allò relatiu a les prestacions, existeix encara una opacitat que és contraproduent. No alimenta sinó el potencial de conflictivitat social i l’apetit de qui no està pendent del benestar general, sinó del rèdit que pugui treure-li a la situació en termes electorals. Faríem bé en fer front a la situació que s’aveïna des del compromís i la complicitat entre administracions i agents socials, evitant una polarització que esperen amb candeletes els acòlits al principi de ‘quan pitjor, millor’ i que, davant la situació d’emergència, no fan sinó que ‘donar-li al pic’.