Deute perpetu

Distingeix Dani Rodrik entre dos tipus d’economistes. Hi ha economistes eriçó, que pensen que liberalitzar el mercat és sempre la única mesura correcta, i hi ha economistes guineu, que creuen que els detalls son importants, i estan disposats a contextualitzar. Dins d’aquesta segona família convé distingir entre aquells emparentats amb el gos d’atura (que vetlla per la integritat i benestar del ramat) i els que comparteixen gens amb el canitx i què, segons de on bufi el vent o els diners, es posa a bordar amb força o corre a refugiar-se a la falda de l’amo. I després estaria Niño-Becerra, clar està, que en aquesta faula vindria a ocupar, per la seva barreja particular d’excentricitat i franquesa, el lloc de l’unicorn blau. He de confessar que aquest economista em revolta i em sedueix a parts iguals, això últim de manera molt especial quan posa el dit a la nafra, com en el seu recent article: ‘La clau és el frau fiscal’.

En ell, el catedràtic d’estructura econòmica de l’IQS, realitza un càlcul sobre el llastra que comporta el frau fiscal. Així el dèficit acumulat els darrers 20 anys seria de prop de 2 bilions i, en 2019, aquest hauria bordejat els 100.000 milions. Existeix per tant un dèficit crònic que té a veure amb la ineficiència calculada o consentida (segons el nivell de suspicàcia), del sistema fiscal, i que dobla el de la Unió Europea. I està d’actualitat això del dèficit perpetu, especialment quan s’ha començat a encunyar el concepte de deute perpetu, com a solució a l’embat de la crisi i per tal de superar l’actual desavinença europea. Aquesta proposta, a la que sens dubte no li manca oportunitat ni vivesa, li dona al deute un caràcter estructural què, es convindrà, per desgràcia ja té, i que converteix el pressupost europeu en garant d’uns interessos que es pagarien ad perpetuum, a tall de succedani d’un deute mutualitzat

Que Pedro Sánchez té cintura ningú no ho podrà negar. I si fos així els escèptics no més tenen que revisar la seva evolució al llarg dels darrers anys. Si Niño-Becerra és l’unicorni blau en el on dels economistes, el nostre President és el campió del mambo. I ens convé que sigui així. Quan el FMI situa el dèficit pel 2020 en el 9,5 i el deute públic en el 113,4%, quan el supervisor bancari espanyol vaticina una pèrdua de la riquesa nacional del 13, i una taxa de desocupació propera al 20%, més s’hi val de no perdre peu. L’augment de la despesa social i la previsible reducció d’ingressos fiscals i per cotització, ens planten davant d’un situació compromesa, més encara quan sabem que per voltejar la crisi caldrà inversió, i molta. Per tant s’ha de fixar el preu social i contenir la cobdícia dels sospitosos habituals, que han ensumat sang i volen fer negoci de la precarietat i de la incertesa.

El propi Fons Monetari Internacional proposa, en les seves perspectives publicades el passat 14 d’abril, limitar temporalment les exempcions fiscals i no reduir aquells ingressos que taxen els beneficis. S’ha de prevenir que la gestió privada del deute financer dels estats no reforci l’hegemonia dels països forts, i la única via és mitjançant una política fiscal europea que vagi més enllà de l’harmonització dels impostos indirectes, i que s’estengui a l’impost de societats i als impostos sobre el patrimoni i sobre la renda. Potser no sigui possible mutualitzar el deute dels estats, però ha de ser possible que els beneficis tributin a nivell europeu i reverteixin, en una part considerable, en un pressupost que no ha de ser palanca o garantia del pagament d’un deute perpetu, sinó el motor d’una reconversió econòmica i d’una convergència social on el treball ocupi el lloc que li correspon.

El consens és senzill d’assolir per la part de la despesa, especialment quan venen mal donades i eriçons i guineus estiren les orelles. Posar-se d’acord en els ingressos és molt més difícil, però igual de necessari si del que es tracta és de mantenir els equilibris i els fonaments de justícia social que fan creïble el nostre model socioeconòmic. Els pressupostos catalans que s’han aprovat aquesta setmana, suposen, en aquest sentit, un pas important. Cal ara fer el mateix amb els pressupostos estatals i amb el Pacte d’Estat per a la reconstrucció, però avançar alhora en el marc de la proposta que dissenya la Comissió Europea. El cost financer del deute públic després del COVID-19 serà previsiblement del doble, i farà inviables les polítiques d’estímul que permetin superar la inapetència de la inversió privada. No és moment de deute perpetu sinó de fiscalitat justa. Tot i que ens ho digui un unicorn blau.