Vot inútil

Impotència. La sensació que ens envaeix als que vam votar les dues opcions majoritàries de l’esquerra les darreres eleccions és idèntica. Per molt que alguns s’esmerin en tirar-se els plats al cap i en estripar-se les vestidures per la traïció de l’altre, la immensa majoria del vot de progrés d’aquest país s’enfronta a una mateixa frustració. Aquesta és la paradoxa. Separats per la política real, i units per un mateix desig: donar recorregut i projecció a les polítiques que facin front a la desigualtat, a la corrupció i al dictat del més fort en un país lacerat per l’arrogància i el cinisme. La temptació de posicionar-se en una banda d’aquesta pugna irreverent és forta: esgotar la ràbia visceral davant el desgavell prenent partit per un dels dos actors, cedir a l’orgull ferit i al flux visceral que sempre acaba col•locant la culpa a l’altre, incapaç d’assumir la pròpia responsabilitat.

Es parla molt del vot útil, del pragmantisme que convida a qui se sap minoritari a superar la negació pueril de la realitat, per recolzar un projecte col•lectiu. Fins fa ben poc, el dilema era més senzill, perquè hi havia una opció majoritària. Però quan totes les opcions s’han convertit en minoritàries, el que manca és maduresa per entendre que han canviat les tornes, i que ara ens situem en un escenari que exigeix d’una cultura democràtica què, manifestament, trobem a faltar. Hi ha qui encara es vol sentir majoritari tot i els designis de les urnes, qui pretén posar en joc el tacticisme i la demoscòpia per tal de superar un error que s’entén com conjuntural (es van equivocar els i les que van votar), quan és ja pura estructura, i crua realitat social. Hi ha qui s’afana per exigir certeses impossibles, i renuncia a entendre que el primer compromís en democràcia és el de a confiança, i que la línia que no s’ha de creuar en el socialisme, és aquella que marca l’obstinació.

Potser el que més faci mal és que la dreta ha entès perfectament que no s’hi val ni l’amor propi ni l’orgull desmesurat, quan del que es tracta és del govern de l’estat i de prendre les regnes. En la seva estratègia de victòria han trencat tots els dics i s’han alineat amb el pitjor que ha donat aquest país, la fel de l’autoritarisme, la brutalitat hieràtica d’aquells que reclamen el dret del conqueridor, de l’amo, de la força cega que imposa la por. Davant ells, tanmateix, sembla que els hi tremolin les cames als que tenen en la seva mà la palanca del canvi, i es miren el puny engarrotat, en comptes d’estretar-se la mà. No cal posar noms, ni adjectius, els posarà l’història, i situarà a cadascú en la seva parcel•la de responsabilitat. És inútil voler recórrer a l’amenaça del ressentiment: Ja veureu a la propera! Ai de vosaltres, quan us esmenem la plana! Els vots que esgrimeixen els uns i els altres es reduiran sumats, i, en el millor dels casos, ens retornaran al mateix escenari.

Sabem tots i totes que l’educació política ha sigut el principal anatema en la història que ens van escriure militars, cures i potentats. El que no ens entra al cap és que els hi manqui a aquells i aquelles que vam votar, i que, sembla ser, els costa tant articular les polítiques que necessitem i que exigim treballadores, treballadors, ciutadans. Que el fracàs del bipartidisme sigui el fracàs de l’esquerra és un escenari que mai s’hauria imaginat qui pensa que l’essència d’allò que s’anomena esquerra, és el compromís ferri amb la cultura de la democràcia, la capacitat d’assumir el valor de la diversitat i de construir, des d’ell, un projecte de país que garanteixi la igualtat d’oportunitats, posi en valor la solidaritat i recuperi la justícia i la cohesió com valors centrals i irrenunciables de tot pojecte de progrés social.

Enfront aquest escenari no ens queda més que ser redundants, perquè, sembla ser, que així ens ho exigeixen. Per això diem: Serem fidels, lleials, no ho dubteu. Us oferirem en safata el nostre vot inútil en la propera convocatòria electoral, i en la següent, fins que s’imposi el sentit comú. No el d’aquells i aquelles que volen acabar amb l’esperança d’un govern de progrés en un país llastrat per les inèrcies històriques, sinó el dels i les que volem transformar mitjançant l’educació, el treball digne i la democràcia real, un país que mereix ser canviat.