Europa nua

L’Empordà és un territori de frontera, singular i únic. Espai de naturalesa rebel, baquetejat per la Tramuntana que bufa enterca del Canigó a la Mediterrània, lloc de trànsit i amfiteatre extravagant, que acull des de sempre, el contrast cultural i polític entre nord i sud, en ell han nascut de ben cert, alguns personatges carismàtics. Entre els més distingits, com en Salvador Dalí, en Josep Pla o en Salvador Monturiol, figura el filòsof i polític Alexandre Deulofeu, que no va idear rellotges tous ni submarins autopropulsats, però sí una teoria sobre el caràcter cíclic de l’evolució de les civilitzacions, que introduí conceptes tan actuals com la ‘lluita d’imperis’ i que li va portar a anticipar processos com la desfeta de Iugoslàvia, la descolonització d’Egipte i l’Índia, o la desaparició de la URSS. I és que el seu mètode, la ‘Matemàtica de la història’, descriu una dinàmica universal que afecta civilitzacions i imperis, i que permet, entre d’altres, posar-los data de caducitat.

Així, per espant d’alguns i de ben segur, per alegria d’altres, Deulofeu situa l’estat espanyol a poc menys de deu anys de completar al seu recorregut ‘imperial’ de 550 anys, rere el qual s’obre un espai que anomena de ‘fragmentació demogràfica’. Paga la pena recordar que la teoria del filòsof empordanès alterna en la fase imperial d’una civilització, dues etapes diferents, de les quals la primera, o ‘agressiva’, ve a ser la fase ‘federal’, que precedeix una segona, que és de caràcter unitarista, i que ara s’estaria esgotant. En l’àmbit europeu, on es suposa que es resol la crisi de l’estat, el vaticini és fins i tot més paorós, amb la predicció d’una hegemonia germànica que ha de durar fins l’any 2.300, i que converteix Berlin en garant de l’estabilitat europea, al preu de la sobirania de la resta del continent. Si l’atreviment de posar data a la geopolítica del futur transmet la fascinació que desperta un quadre surrealista, no deixa de resultar sorprenent, la versemblança d’allò que descrigué Deulofeu, fa ara 70 anys.

Sembla entenedor, que el potencial de transformació de l’estat rau, a hores d’ara, més en la compleció gradual de la construcció europea, que en un canvi negociat de la seva estructura territorial, en el marc constitucional vigent. Tanmateix aquesta construcció no serà innòcua. La gestió de la crisi i la pròpia arquitectura de la governança econòmica, han demostrat què, si no s’atura preventivament, l’evolució de la Unió no serà, ni equilibrada, ni tampoc equànime respecte els drets i valors dels seus 500 milions de ciutadanes i ciutadans. La pèrdua de cohesió i l’impacte asimètric de les polítiques fiscals que s’han aplicat al llarg de la crisi, qüestionen la possibilitat d’un projecte balancejat i harmònic. La sortida del Regne Unit de la Unió Europea, una reacció al•lèrgica a l’hegemonia que, molt a prop de la cuina de Brussel•les, s’han ensumat els britànics, certament reforçarà encara més l’ascendent econòmic i polític d’Alemanya sobre els països de l’Eurozona i de la UE-27.

Però potser un dels aspectes més interessants del filòsof empordanès que va idear la ‘Matemàtica de la Història’, és què, amb ella, volia proveir a la humanitat d’una eina que li permetés entendre els cicles i garantir que es desenvolupessin en clau de prosperitat i de pau. La pregunta és com ens plantegem en positiu un domini hegemònic europeu per part d’un país els propers 300 anys, quan no es correspon ni amb la nostra vocació democràtica, ni tampoc amb els fonaments de la Unió. La qüestió fins i tot va més enllà, i seria: Com fem compatible la construcció d’un model social i cohesionat a nivell europeu, amb un directori d’estats-nació que tan sols ha canviat la clau aristocràtica (i de vegades ni tan sols això), per una de nova, lligada a grans corporacions financeres i industrials, que pacten els equilibris hegemònics? Com garantir pau i progrés social, quan rere els decorats de la política-espectacle hi ha un moviment tel•lúric de plaques, que pretén definir la morfologia política i economia del continent europeu?

Un dels llibres de l’Alexandre Deulofeu té un títol de molta actualitat: ‘Europa nua’. Volem pensar que el seu títol fa referència al conte del rei al que els seus súbdits enganyen des de l’hipocresia i la por. També Europa està nua, quan es planteja el caràcter irrenunciable del projecte i s’ometen els seus importants dèficits, el més important dels quals, el democràtic, per la manca d’ambició. Si ens volem estalviar 300 anys de subordinació, és fonamental que avancem en la democratització transversal del projecte comú. Així, és irrenunciable avançar en un model de partits europeus, amb autonomia, proposta ideològica i presència a tot el continent. Cal també que el compromís i vocació democràtica es traslladi al conjunt de les institucions i al teixit productiu, amb un reforçament de la separació de poders i de la representativitat per una banda, i de la subsidiarietat i el diàleg social per l’altra. El mercat intern no és l’objectiu últim de la Unió Europea, sinó el instrument per garantir el model social que conforma la seva identitat. Finalment, és inajornable l’harmonització d’una arquitectura institucional europea que aporti equilibri entre el paper de les administracions locals, les regions i els estats, i que traslladi el pes d’aquests darrers a una Unió Europea, entesa com estructura política inclusiva i multidimensional.