diumenge, 18 de febrer del 2018

El principal problema de les pensions se'n diu 'Patronal'

Ha parlat la patronal. Que no s’estengui el pànic!

Les declaracions recents d’en Javier Vega de Seoane, president del ‘Círculo de Empresarios’, qualificant de ‘concepte passat de moda’ la jubilació als 65 anys, i situant l’edat òptima als 75, respon, més enllà de la tan humana voluntat de legitimar-se al lloc, tot i ja haver complert els 70anys, a quelcom tan connatural a la patronal com és la provocació. L’enrenou i els titulars no es corresponen així, ni amb l’anàlisi de fons dels experts convidats a la trobada sobre ‘demografia i longevitat’, ni tampoc a cap altre argument que no sigui el d’instal•lar la por i la resignació, amb tal de facilitar la tan llargament planificada transmutació del model públic de pensions, en un lucratiu negoci per a uns pocs.

Que patronal, PP, i suposem que C’s, la tinguin presa amb el nostre sistema de pensions és comprensibles. Al cap i a la fi, el model es basa no en la ‘capitalització’, sinó en el ‘repartiment’, paraula que li regira les vísceres a qualsevol neoliberal de pro. Es tracta per tant no d’un esquema financiaritzat ‘d’estalvi’, al que els contribuents estalvien individualment les seves contribucions en uns fons que queden a l’abast de la insaciable fantasia de l’economia financera, sinó d’un model que es basa en el treball i en la ‘solidaritat intergeneracional’ i on els treballadors/es d’unes generacions, financen les pensions d’altres. Que aquest model sigui inviable per la projecció demogràfica no és sinó una falsedat interessada.

La mentida comença amb l’estratègia maniquea de centrar el debat no en els ingressos del sistema, sinó en la projecció demogràfica de la despesa. Així es pretén deixar al marge del debat la ‘fiscalitat’, i al mateix temps, la qualitat de l’ocupació, que és el pilar central sobre el que se sosté el sistema de repartiment. El principal problema no és així l’edat a la que s’accedeix a la jubilació, sinó la durada i la qualitat de la carrera contributiva, això és, les condicions en les que exercim el nostre dret a l’ocupació (Art. 35). Quan anem 13 punts rere Europa en la taxa d’ocupació de 16 a 24 anys (22,9 i 35,8%), i 10 en la de 50 a 59 (61 i 70,7%), sembla prou evident que el problema no és l’edat de jubilació.

El problema és la patronal: Perquè precaritza l’accés al mercat de treball imposant un peatge als joves mitjançant ‘pràctiques’ i ‘beques’. Perquè imposa la intermitència i insuficiència de rendes (rotació, temporalitat, parcialitat i baixos salaris) a les carreres contributives. Perquè menysprea als i les treballadores de més de 50 anys, a les que discrimina en la contractació, en la formació continua (tan essencial per mantenir les capacitats) i en l’estabilitat laboral, per ser víctimes propiciatòries en expedients i acomiadaments, amb tal d’afavorir la revisió a la baixa dels salaris. I això per no parlar del problema endèmic de l’empresariat amb les treballadores i la desproporcionada escletxa salarial que precaritza el conjunt del sistema.

Especular amb un augment de l’edat de jubilació als 75 anys, no te per tant cap altra finalitat que sigui la de sembrar el pànic i paralitzar la societat en l’exercici dels seus drets. Hi ha solucions i passen en primer lloc per garantir el dret a l’ocupació (dels 18 als 65 anys) i la qualitat d’aquesta, això és, el grau d’autonomia, capacitació, conciliació, seguretat, confort i participació que tinguin els i les treballadores en les seves empreses, amb tal d’evitar la precarietat, la penositat i la monotonia que cercenen i espremen les seves carreres laborals. En segon lloc passa per estendre el ‘repartiment’ des del criteri ‘generacional’ al ‘social, això és, eliminar els màxims de cotització i reforçar la solidesa del sistema mitjançant la fiscalitat

Paga la pena recordar, en aquest sentit, com aquesta setmana, un prohome de la patronal, el conseller delegat de Gas Natural, ha estat jubilat, als 67 anys, amb 18 milions d’Euros... És hora que ens adonem que els problemes socials, econòmics i també demogràfics (entre d’altres les inexistents polítiques familiars), no s’arreglen recorrent una i altra vegada al costat de ‘l’oferta’ en el mercat laboral (això és, la força de treball), sinó desenvolupant mecanismes per a millorar i qualificar la ‘demanda’ (això és empresa i ocupació). Això comporta per necessitat una ofensiva en el model impositiu, però també una revisió del model d’empresa i d’allò que hem de decidir i definir entre tots: la seva funció social.