Les dues Catalunyes

Si comparem els resultats del 21 D amb les del 27S, sembla evident que les posicions estan enquistades i que no hi ha altre horitzó que aquell de la lògica de blocs. Tanmateix, si intentem definir amb més detall les dues postures antagòniques, no triguem massa en advertir què, en realitat, el que manca és profunditat. Aquí no hi ha un teló d’acer com separador entre ideologies, ni tampoc existeix una escletxa abismal i insondable, com la que enfronta les dues Espanyes històriques, una de dretes, catòlica i centralista, l’altra d’esquerres, anticlerical i perifèrica. Les dues Catalunyes, si existissin, estarien dividides no per un teló d’acer, ni tampoc per una tàpia o una cuneta, sinó pel tall estret de la navalla de Guillem d’Ockham.

Fa uns 700 anys, aquest monjo franciscà establí el principi de parsimònia, que ens diu que ‘l’explicació més senzilla és d’habitud, la més probable’. I això és el que ens manca, parsimònia, si volem fer un càlcul a mà alçada de la profunditat de les trinxeres, i de com son d’irreductibles les plaques tectòniques què, en greu lliça, semblen remoure els fonaments de la nostra actualitat, i amb ella, del nostre futur immediat. Diuen que aquest conflicte té quelcom tel•lúric, que es presenta amb gravetat geològica, i ens indiquen què, sobre el magma primigeni hi ha dos bots de pedra que naveguen en direccions oposades, cadascú amb el seu estendard, i armats amb les seves pròpies raons, arguments i propostes teleològiques.

Tot i així, el principi de parsimònia no ens diu res de quina es la raó perquè la tensió que prevalgui sigui aquella que rau en les ensenyes. Juntament amb la navalla d’Ockham està el peix que es mossega la cua, i amb ella la demoscòpia, en una sort de profecia autocomplerta, en la que el moviment es demostra caminant, i l’hegemonia reprodueix allò que no te capacitat de qüestionar-se, ja sigui per efecte estadístic o per defecte de forma. A la nit electoral, ni un sol dels gràfics situava la proporció dels vots escrutats per la seva orientació ‘ideològica’, essent les dues Catalunyes monolítiques i rotundes, inamovibles i tel•lúriques, del tot discrepants i sense visos d’una reconciliació, en aparença enutjosa i abominable.

Tanmateix, fins i tot el frare franciscà convindria en que la simplicitat és, en política, el pitjor dels consellers, perquè aquesta està feta, com les persones, d’una infinitat de matisos. Mal que els pesi als uns i als altres, més enllà de les banderes està el valor de la riquesa i del treball, la laxitud fiscal o la precarietat com estratègia per a perpetuar poder i discrecionalitat. Està el fons de pensions i l’educació, que pot adoctrinar en la immaculada concepció, però no en el dret a l’emancipació de les persones, i vet aquí, què, en aspectes molt simples, però determinants, no hi ha diferències, sinó una comunitat d’interessos que transgredeix les trinxeres i què en plena contesa, desdibuixa les fronteres.

Més que la qüestió ‘nacional’, tan sols hi ha una que sigui realment rellevant. Es tracta del marc institucional en el que s’ha condemnat a una part del conflicte a l’ostracisme i a la presó. Aquí no hi poden haver concessions. Es requereix diligència i justícia per a situar de nou a tots i totes en un mateix tauler. Després es precisa de generositat, per a anomenar a un o una persona ‘sàvia’ i ‘neutre’, perquè dirigeixi el parlament, i un consens treballat i lúcid, perquè el ‘govern’ sigui de tots/es i inciti a que comencem entre tots/tes a suturar les ferides. A partir d’aquí queda la política i l’activitat legislativa i executiva per recuperar la diversitat dels arguments, treballar per cohesionar una societat dividida, i, de pas, estalviar-nos el vertigen que comporta el caminar sobre el tall de la navalla de la ximplesa absoluta.