Política per omissió

Tal i com escriu amb encert Antón Costas, el més desconcertant de la crisis va ser, sens dubte, el comprovar com les élites polítiques, econòmiques i acadèmiques espanyoles, feien seu el relat europeu sobre l’origen d’aquesta, i les reformes que calien per a superar-la. Compartir el diagnòstic interessat dels prestamistes, en allò que l’economista denomina ‘Síndrome de Berlín’, suposà incórrer en tres traïcions. En primer lloc, socialitzar la responsabilitat sobre les polítiques que van facilitat l’endeutament de llars i persones. En segon lloc, legitimar les polítiques d’austeritat que es van acarnissar amb els més vulnerables, i, finalment, ometre la necessitat d’enfrontar els veritables problemes estructurals de la nostra economia.

La disposició a tirar pilotes fora, és una de les característiques endèmiques que comparteixen PP i PSOE. Convé recordar que, des del seu congrés al 1981, el partit de Solchaga va fer seva l’aposta per la desregulació i l’adaptació a la globalització, què, entre d’altres, comportà la reducció del sector industrial en 6,4 punts sobre el PIB, de 1980 a 1994, i la descausalització del contracte temporal. A partir de la vaga general de 1988, el PSOE dimití definitivament de la seva responsabilitat de crear consensos davant la necessitat de modernitzar el teixit productiu, i la traslladà a la disciplina imposada per la unió monetària. Al mateix temps fundava l’IBEX (1992) i s’obria al capitalisme clientelar i a la financiarització de l’economia.

Com recorda Costas, el PSOE no feia més que assumir el cosmopolitisme socialdemòcrata europeu, anticipant en certa mesura la tercera via, mitjançant una interpretació benèfica de la teoria del ‘win-win’, per la què, més tard o d’hora, la globalització acabaria per beneficiar a tots/tes. Des del primer moment es va imposar una anàlisi esbiaixada dels dèficits estructurals del model productiu, identificant aquests, de manera gairebé obsessiva, en les suposades rigiditats del mercat laboral. Es va ometre així una visió integral, que hagués exigit fer front a les lògiques de monopoli i extracció d rendes de les llars, a les deficiències en la capacitat distributiva del benestar, i als problemes associats a la qualitat del teixit empresarial.

Els problemes reals, com la minva gradual en els salaris reals, o l’escassa inversió en la millora de la competitivitat (formació, innovació...), van quedar amagats en el marc del procés d’integració europeu, que va facilitar el sobreendeutament substitutiu de les llars, gràcies a l’accés al crèdit, i acabà esclatant en el mateix moment en que es va tancar l’aixeta financera. Si tenim en compte que el mercat laboral espanyol, ha romàs en una taxa de desocupació superior al 15% al llarg de 27 dels darrers 39 anys, i considerant l’enriquiment escandalós del 10% superior de les rendes durant aquest període, es fa evident, que es tracta d’un relat interessat, externalitzat i deficitari en allò social i democràtic.

No sembla que les propostes per sortir de la crisi marquin, tampoc avui, la diferència. Com recorda un recent informe d’Oxfam-Intermon (Els diners que no veus), les famílies han passat a aportar del 75% dels impostos recaptats abans de la crisi, al 83% el 2016, per una reducció en el cas de les empreses, del 22 al 12%. L’ineficiència del sistema fiscal, la redistribució injusta del cost de la crisi, els problemes estructurals que continua arrossegant l’economia i la precarietat del mercat de treball, no apareixen al debat polític, en el que el PP i el PSOE tanquen files amb l’excusa del conflicte territorial. La política per omissió segueix essent avui la principal estratègia del partit de Pedro Sànchez, tot i que sembla haver assumit que la disciplina ja no la marca Brussel•les, sinó que emana directament del Partit Popular.