Por

La imatge dels pares d’en Xavi, el nen de tres anys atropellat a les Rambles, abraçat a Dris Salym, un imam de Rubí, ens regala, des d’una generositat immensa, un hàlit d’esperança en un món que sembla estar trontollant. Juntament a aquesta en tenim també la imatge de la Raquel Rull, educadora social de Ripoll, que, amb rostre desencaixat i veu trencada, compartia amb nosaltres la basarda que comporta el no poder trobar una explicació a l’emergència de tant d’odi. El seu breu relat i l’estremidora carta que adreçava a la societat catalana, desarmen, des de l’empatia més extrema, el relat en el que ens havien instal•lat la visceralitat d’altres atemptats com en el cas de Niza, Brussel•les o París.

Els joves de Ripoll no eren, com en el cas de Saïd i Chérif Kouachi (Charlie Hebdo), persones marginades a la perifèria urbana i social, sinó que estaven aparentment integrades al seu municipi. 8 d’ells treballaven, tot ells van poder gaudir d’un entorn pedagògic atent, sensible. La lògica del desarrelament i de la desafecció que s’acaba transmutant en odi no encaixa amb ells, tampoc l’orfandat institucional que es converteix en autarquia social i acaba per buscar altres referents. Si considerem l’entorn familiar, el probable arrelament en la comunitat en la que van créixer, no ens queda cap altra resposta que la pregunta que es feia des de l’aparent fracàs Raquel Rull: Com pot ser, Younes?

L’explicació de l’agent exogen, l’imam que va ‘abduir’ als joves, intervenint en els líders del grup i servint-se de la complicitat entre germans i cosins, tampoc pot satisfer plenament la necessitat de trobar una causa, i ens condemna, irremissiblement, a la sospita de la fragilitat del teixit social que esquinçaria i enviliria amb tanta facilitat l’adoctrinament. La radicalització d’aquells que no han pogut tirar rels, i que les busquen en una quimera política o religiosa, no sembla quadrar en el cas d’aquestes persones, que estaven aparentment integrades i que, amb la seva renúncia, sobtada i visceral, posen en qüestió un model de convivència que seguim donant per bo.

Aquest és, sens dubte, el major èxit de qui ha estirat dels fils per ordir l’abjecta trama que es va consumar a Barcelona i Cambrils. La incapacitat de trobar una explicació raonable ens fa més vulnerables i sembla condemnar-nos a una incertesa insuportable. Tanmateix, davant el terror i els seus monstres, hem de dir que poc importa que el desencadenant hagi estat la ràbia de l’amok o la covardia del instigador, que s’hagi tractat d’una bandada o d’un llop inductor. Com ha demostrat la ciutadania, la única resposta possible davant el terror és la renúncia a la por, perquè condemna a l’esperpent i a la misèria a qui ha volgut sembrar amb sang i foc el recel i el temor.