Gent petita

A les portes del XIè congrès de CCOO de Catalunya i després d’haver enllestit el balanç de mandat i el pla de treball que seran presentats, és hora de fer una reflexió més personal sobre els reptes que se’ns han presentat i la manera que els hi hem fet front. És també hora d’agrair als companys/es la seva confiança i compromís en la feina del dia a dia, que és la que s’acaba veient, i de fer-ho de manera molt especial a aquells que per edat, circumstància o voluntat pròpia passen a un segon pla. Hem d’incloure aquí el que és encara el nostre Secretari General i que ha portat el pes de la responsabilitat de l’organització els darrers 8 anys, un període que ha estat probablement un dels més complexos en la història moderna del sindicalisme català.

Qui el coneix, sap que en Joan Carles és poc amic dels sentimentalismes i que els agraïments, especialment si son massa efusius i intenten tocar vena, el posen nerviós. Per un sindicalista d’inspiració ‘estajanovista’ i que ha demostrat, des d’un ampli ventall de responsabilitats, el seu compromís amb l’organització, la dedicació plena i els mals de cap en formen part del que comporta la militància. Així, en comptes de posar-hi flors i violes, i de torturar a l’amic Gallego amb una hagiografia a l’ús, amb galeria d’adjectius, fites, conquestes i victòries més o menys pírriques, li vull brindar una breu reflexió entorn a una de les cites a les que sempre ha retornat els darrers anys i que li devem al desaparegut i sempre enyorat Eduardo Galeano.

“Molta gent petita, en llocs petits, fent coses petites, poden canviar el món”. Aquesta frase recull, de manera senzilla i clara, el que és el valor que genera un projecte humà cohesionat, i com els canvis reals es deuen sempre a iniciatives col•lectives que deixen a una banda el individualisme, i aconsegueixen construir quelcom on el tot es més que la suma de les parts. La lluita per la democràcia n’és un bon exemple, com també ho és la lluita obrera i la consciència de classe, a la que devem aquest estat del benestar que avui es veu tan amenaçat. Perquè avui el individualisme és el nostre pitjor enemic, i és, en la mateixa mesura, la principal oportunitat, ideològica, tecnològica i cultural, que te el capital, per imposar un brutal canvi de paradigma.

Anem per parts. Sovint, les coses s’expliquen millor pel que no es veu, que per allò que ens presenten. El silenci monstruós que l’any passat va tapar el 500 aniversari de la ‘Utopia’ de Tomás Moro és un bon exemple. I això, quan més enllà de textos sagrats, imperis gòtics o fins i tot revolucions com la il•lustració, el principal senyal d’identitat d’Europa no és cap altre que la voluntat de superació i la força creativa que van inspirar aquest magnífic relat. El valor i el significat de l’Utopia, va haver de passar doncs de puntetes. Pel que té de projecció col•lectiva, de fita comuna, de somni compartit, quelcom que és justament el contrari del que ens volen vendre: els rols, efectes i llums d’una virtualitat, que és pura dimensió individual.

Avui alguns somnis son realitat. Es dibuixen en la pantalla de mòbils i ordinadors. Dominem móns infernals, som herois de silici i projectem el nostre tast personal en xarxes socials i xats. Però en aquesta projecció li manca sempre el fonamental: una dimensió col•lectiva. Li manca també a la política, on dominen massa sovint les personalitats i la vocació per la gestió, en comptes d’una visió col•lectiva que vulgui transformar la realitat. En l’altre sentit, i si mirem enrere, la memòria col•lectiva, com espai de dignitat i de consciència social, és devaluada constantment davant la centralitat emergent de la ‘història’ individual, emmagatzemada en discs durs, fotos, perfils, notes, missatges i núvols que mai tornaran a passar.

Però potser on millor es fa palesa l’ofensiva contra qualsevol forma de dimensió ‘col•lectiva’, és en l’estigmatització de la ‘solidaritat’ com a expressió d‘intel•ligència col•lectiva’. Per això el sindicalisme de classe és probablement tan perseguit. Perquè va més enllà de la competitivitat com a dimensió ‘individual’ de la lluita pel present, i ofereix la cooperació i l’organització com a alternativa ‘col•lectiva’. Això és, penso, el que he aprés de companys com la Joana o en Joan Carles Gallego.

L’animal favorit d’aquest últim és una criatura mediterrània, la sargantana. Potser perquè puja parets, és capaç de cruspir-se alguns dels insectes més emprenyadors, perquè és àgil i ràpida, i perquè sap reconstruir-se quan han cercenat una part del seu cos. Tota una recepta d’èxit, que sens dubte ha inspirat també a les CCOO de Catalunya al llarg de dos mandats molt complicats on hem pogut gaudir d’un lideratge fort i generós, que avui ens toca agrair i celebrar.