A dos veles

El significat de quedar-se a ‘dos veles’ , és el de quedar exposat a la pobresa i el desamparament. Hi ha 3 explicacions que situen visualment l’origen d’aquesta expressió. En primer lloc està la referència al joc i al costum que, en les timbes de cartes, antigament la banca disposava de dues veles, una a cada costat, per il•luminar-se en les seves operacions. Si es quedava a dues veles, és que s’havia abocat a la ruïna, sense quedar-li res més que aquella poca llum. En segon lloc l’expressió podria fer referència a les dues veles que es deixaven enceses al costat del sagrari quan es tancava l’església de nit i el temple quedava suspès en la penombra. Però hi ha una tercera imatge, potser fins i tot més gràfica i eloqüent, que utilitza ‘vela’ com a metàfora dels mocs que els hi penjaven als nens pels forats del nas, quan ningú els hi treia. A dues veles seria així també expressió de manca d’atenció i de dependència extrema.

Si repassem l’hemeroteca dels darrers vint anys, no trigarem gaire en comprovar que el desajust en la tarifa elèctrica, ja sigui en termes d’injustícia o despropòsit, és un mal crònic en aquest país. Avui, quan competim amb Xipre i Malta (dues illes amb una evident limitació en la producció energètica) per tenir l’electricitat més cara d’Europa, tenim un oligopoli elèctric controlat per cinc grans companyies que competeixen en poc més que en la capacitat de garantir-se grans beneficis (5.000 milions el 2015) gràcies a un sector condemnat políticament a una regulació extremadament complexa, i que es distingeix per una concomitància permanent amb el poder polític. Espanya està a dos veles ja no tan sols pel gran nombre de llars condemnades a la pobresa energètica, sinó perquè juntament a la força de treball, l’energia és el segon factor macroeconòmic en termes de competitivitat./br>
Les fites d’aquesta tenebrosa història tenen a veure, com la pròpia expressió, amb la ruïna de l’energia com a ben públic, amb la penombra i manca de transparència del sistema, i amb la desatenció i omissió permanent de l’electricitat com a bé de primera necessitat. La liberalització del mercat, el 1997, posà els ciments del procés, mitjançant l’externalització de la capacitat de fixar el preu de la producció energètica i consolidant el dret al benefici per part de les elèctriques gràcies als Costos de Transició a la Competència, que van comportar un ajuts de 7.327 milions d’euros. Es tractava de blindar a les companyies en el seu procés d’adaptació al mercat, quan en termes de ‘liberalització’ hagués d’haver estat precisament el mercat el que hagués introduït la pressió per millorar l’eficàcia i eficiència energètiques. El següent pas seria, com el primer, obra de l’encausat Rodrigo Rato./br>
El concepte ‘dèficit de tarifa’ tracta de deslligar la fixació del preu de l’energia del calendari electoral i d’altres qüestions de primer ordre polític, i permet què, després de fixar les pròpies elèctriques el cost de producció, es passi a ajornar el pagament mitjançant l’acumulació d’un deute que a més pot ser externalitzat. És el cas del deute energètic que avui s’ha titulitzat i col•locat a la banca i a la inversió privada, de tal manera que el marc jurídic per auditar i desarticular el frau del dèficit de tarifa, sigui molt més complex. El deute acumulat des de l’any 2000 comporta ja la quantitat de 24.000 milions, i es complementa amb una lògica en la fixació del preu de venda (no del cost) que li devem directament a la FAES i a la filosofia introduïda per la ‘Proposta per a una estratègia energètica nacional’ en el sector, el 2013, i que inspirà els ajustos introduïts pel inefable José Manuel Soria López./br>
L’informe que veié el llum dos mesos després que Aznar, ja President de la FAES, fos anomenat assessor per a ‘assumptes internacionals’ d’Endesa, fou presentat al seu moment pel avui ministre Alberto Nadal i per l’ex president de REE Pedro Mielgo, i era el fruit de l’assessorament de les grans companyies. En ell s’establia com a principal culpable del desajust elèctric el desenvolupament descentralitzador de la producció d’energia renovable, a la que es condemnava a una moratòria indefinida. Aquesta posició que potser és comprensible en qui va distingir en ‘l’ecologisme’ un ‘nou comunisme’ (així Aznar), no deixà de sorprendre perquè limitava el nombre d’actors operatius, introduïa inseguretat jurídica en les inversions i condemnava a més el potencial d’innovació tecnològica desenvolupat amb èxit al sector./br>
Al marge de la concupiscència entre estat i elèctriques, amb la darrera i lamentable fita de l’elecció del ex director general de la Guàrdia Civil com a conseller, el que xoca d’aquesta història, és la posició de la patronal. Si José Folgado, el president de REE, dirigí el departament d’economia de la CEOE i compta en el seu consell amb l’atenció i perícia d’Ana Cuevas (filla de l’ex president de la CEOE), lliurant-se per molt poc d’Albert Nadal (CEOE i germà del ministre), haurem d’assumir que la política energètica és la que li convé i fins i tot inspira a la patronal. Que la minva en la competitivitat que comporten els actuals preus de l’energia per a les empreses sigui assumit com un factor ideològic resulta sorprenent. A no ser, es clar, que l’acord tàcit sigui el de condemnar a la població no tan sols a la precarietat i a la dependència a través de la devaluació del treball, sinó en deixar-nos literalment ‘a dos veles’.