Treball líquid

En el marc d’un curs del Institut Sindical Europeu sobre ‘digitalització’, organitzat aquesta setmana a Sofia, el recercador Christophe Degryse compartia una suggerent reflexió sobre el futur del mercat de treball davant el repte de la digitalització. Comptava en cinc els elements que composen l’escenari de la 4ª revolució tecnològica, dels quals els 4 primers serien els següents: El Internet dels objectes, amb la connexió en xarxa d’electrodomèstics i equipaments, la robotització, amb màquines que aprenen i gestionen segments sencers de la cadena de valor, el desenvolupament de tecnologia ‘intel•ligent’ (indústries, ciutats, cotxes...) i la impressió 3D amb l’aparició de ‘microfàbriques’ i la deslocalització de la cadena de producció. Val la pensa considerar amb més detall el cinquè: la anomenada economia ‘col•laborativa’.

Tot i que existeixen exemples en positiu, com Wikipedia i d’altres, consta que el model de negoci ‘col•laboratiu’ que s’està desenvolupant suposa una forta amenaça per l’ocupació. Ho veiem amb ‘Airbnb’ o ‘Uber (“converteix el teu cotxe en una màquina de diners”), però també amb ‘upwork’ (“crea el teu negoci intel•ligent”) on ja son més de 10 milions de suposats ‘autònoms’ els que competeixen en tot el món per les ofertes que gestionen 12 treballadors contractats. Sembla què, mentre els uns ‘col•laboren’, creen ‘valor’, però sobre tot ‘competeixen’ entre ells per reduir el preu, els que fan ‘economia real’ son els que gestionen la plataforma: Cobrant pel servei, per la publicitat i mitjançant l’autèntic negoci: emmagatzemant, analitzant i organitzant dades en algoritmes individualitzats.

Avui el major mitjà de comunicació del món és Facebook, un altre exemple d’economia ‘col•laborativa’ que te quelcom en comú amb altres plataformes com Apple o Amazon. Totes elles es distingeixen per no respectar les legislacions i per haver-se saltat i seguir-se saltant normes i regulacions amb tal de consolidar, quant més aviat, el seu avantatge competitiu. L’objectiu no és sinó superar a l’adversari i assolir, de la manera més directa possible, una posició de monopoli. Ja es tracti de legislació fiscal, relativa a la seguretat social o de tipus laboral, la ‘deslocalització’ de la cadena de valor, l’atomització i disseminació de la producció, què, en la major part dels casos no es considera treball (la ressenya a l’Airbnb, la foto a Instagram), i l’opacitat de les dades impedeixen qualsevol tipus de control o inspecció a l’ús.

Aquests cinc eixos en els que s’estén la digitalització comporten un escenari pel mercat de treball, que no es pot considerar sinó una tempesta perfecta. Conflueixen en ella la destrucció d’ocupació (entre el 40 i el 60% segons estudis recents), la multiplicació de les formes d’ocupació, amb treballadors mòbils, causals, ‘autònoms’ i teletreballadors (sense seguretat, contracte, ni tutela jurídica), i el desplaçament digital, que és la competència a la baixa a nivell global, i que no tan sols afecta a condicions i salaris, sinó que suposa una forta pressió sobre la base fiscal i els sistemes de seguretat social. L’escenari d’allò que anomenem ‘treball líquid’ es complementa amb una nova cultura laboral: en qualsevol moment, en qualsevol lloc, sense límits entre vida privada i professional, amb un control complert del procés mitjançant la digitalització i la centralització de les dades.

L’operari ‘líquid’ es converteix en un pur executor de l’algoritme, en un servidor de la màquina. El pas d’un mercat laboral ‘sòlid’, amb condicions que faciliten una certa ‘certesa’, ‘autonomia’ i ‘planificació’ personal, a un altre de líquid, pot suposar tan sols un primer pas. La revolució pot no aturar-se aquí, i evolucionar cap a un treball ‘gasós’, o conduir finalment a la dissolució de l’ocupació com a tal. S’imposa així una reflexió sobre el paper del treball i sobre el que suposaria un mon on aquest hagués desaparegut. Ara per ara el treball és el vincle més immediat entre el individuo i el col•lectiu. Permet posar en valor el compromís, el talent, la capacitat o la creativitat. És per tant l’únic factor que legitima o justifica la redistribució de la riquesa en un món amb minvants garanties col•lectives i drets, i on la riquesa no és tan sols capital, sinó que és i serà cada vegada més, accés a l’educació, a la sanitat, o a la informació.

Si no existís el treball, la redistribució de la riquesa no podria sinó atenir-se a la situació heretada (status quo), o a qüestions com la conducta (obediència...) o el perfil genètic. Davant d’aquest escenari ja no es tracta tan sols de defensar la quantitat i la qualitat del treball, sinó la seva funció social. Davant el perill que una bona part de l’ocupació destruïda en el marc de la crisi no sigui ‘conjuntural’, sinó de caràcter ‘estructural’ i lligat a la digitalització, els sindicats han de prendre amb urgència la iniciativa. Els plantejaments laborals de la ‘nova política’ mostren que aquesta responsabilitat difícilment es poden traslladar a l’àmbit de la política. És hora doncs de desenvolupar i promoure el sindicalisme ‘sòlid’, però adaptable i rigorós que faci front a un mercat laboral en procés de ‘liquidació’. Les 3 revolucions anteriors sempre van exigir un canvi, tant del món laboral, com del sindicalisme. És hora de treballar en la quarta.