Europa a l'aire

Diu la llegenda que en Juan José Hidalgo, propietari d’Air Europa, començà la seva carrera d’èxit transportant emigrants a Suïssa en un Mercedes de segona mà. Que avui hagi guanyat un concurs públic per valor de 11,8 milions per deportar, al llarg dels propers 18 mesos, a immigrants ‘il•legals’ als seus suposats països d’origen, té doncs una certa lògica. Destacava recentment l’ambaixador espanyol als EEUU, Ramon Gil Casares, a l’entrega del guardó de la Cambra de Comerç Espanya-EEUU a l’empresari salmantí, que aquest era capaç “d’adaptar-se a qualsevol circumstància”. Al mateix temps aprofitava Gil el marc festiu per a agrair-li a Hidalgo que hagués “portat als espanyols al Carib”, i si no va fer extensiva la seva gratitud a la deportació d’africans a Àfrica, va ser sens dubte per respecte a les normes de la diplomàcia.

Europa en te molts d’empresaris de mirades de rapinyaire, sempre a la caça d’una oportunitat, i es distingeix també per una inusitada capacitat d’adaptació al canvi. De fet, en l’actual circumstància, Hidalgo hagués merescut un reconeixement europeu, no tan sols per encarnar com pocs ‘l’emprenedoria’ que tant s’enalteix, sinó també per significar-se en quelcom tan nostre com és la manca més absoluta d’escrúpols. Avui resulta difícil posar-li xifres al ‘negoci’ de la seguretat, en la mateixa mesura que costa posar-li cara al immens drama de la ‘deportació’. Iniciatives com ‘Migrant files’ apunten a que els darrer 15 anys, a Europa s’han deportat a milions de persones, gastant no menys de 11.000 milions d’Euros. Tan sols el 2014 es van comptabilitzar 161.000 retorns, dels quals el 40% s’establí com de caràcter ‘voluntari’.

La relació entre ‘voluntat’ i ‘migració’ ha donat joc a algunes de les més abominables tergiversacions lingüístiques de les que tenim notícia a Europa. La migració ‘econòmica’ com a coartada moral per a repudiar als refugiats/des i migrants, no tan sols s’utilitza per tancar les portes de l’Europa-Fortalesa a aquells/es que busquen asil, sinó per fer fora a persones que ja estan arrelades i que fins i tot tenen feina i família. La vocació per part de la Comissió Europea per establir una migració ‘selectiva i circular’, fa que tan sols se’ls perdoni el mòbil migratori (ja sigui econòmic o de supervivència) a aquells/es que aporten formació i capacitat, i per tant un cert rendiment al balanç ‘comptable’. A la resta no se la considera digna de salvar el dèficit demogràfic europeu, i se la remet de tornada a la misèria que els va veure partir.

Alguna cosa tindrà això a veure amb una senya d’identitat tan europea com la voluntat constant de prosperitat i millora. Aquesta setmana passada se li concedia el premi Carlemany no a Pepe Halcón, sinó al Papa Francesc, i se li confiava un pergamí amb el següent desig: “Que el sant Pare ens doni coratge i la confiança per tornar a fer d’Europa aquell somni que hem gosat somniar al llarg de 60 anys”. La impotència que delata aquesta petició no pot ser proporcional, sinó al ultratge que se li fa a un sant Home, concedint-li un premi que ha de compartir amb personalitats tan fosques com Schäuble, Trichet, Juncker o Kissinger i amb símbols tan tangibles i materials com l’Euro (2002), el que vindria a ser, en altres paraules, un premi atorgat anteriorment tant a Judes com a les 30 monedes.

Aquest dilluns es celebra el dia d’Europa sense que sapiguem exactament què és el que hem de celebrar. Un estudi recent publicat a ‘Nature’ demostrava que els primers individus de pell clara que van venir a Europea fa uns 13.000 anys i que van portar amb ells l’agricultura i el neolític van partir d’Orient mitjà. També d’allà prop, de Fenícia, era la bella Europa, filla d’Agenor, que segrestà Zeus per a portar-se-la a Creta i unir-se a ella al costat d’una font sota uns plataners. Avui aquells agricultors siris o jordans que vingueren per enriquir amb la seva cultura la població que habitava aquestes terres als albors del neolític, hagués estat ficada en un avió de tornada, juntament amb Europa i el seu brau blanc.

Si existeix quelcom que distingeixi i uneixi Europa és la persecució d’un somni i d’una millora que és també el que busquen tots/es aquells/es que venen a buscar refugi en aquestes terres. No fou el cristianisme, ni la ciutadania romana, ni Carlemany, ni l’humanisme, ni tampoc la Il•lustració l’origen o principal tret d’identitat d’Europa. Fou si de cas la vocació utòpica, un desig de millora social i moral, de crisi permanent i de superació, que avui entra en profunda contradicció amb el caràcter econòmic i de discriminació racial i religiosa que se li vol imprimir al projecte comú. No hi ha d’aquesta manera res més europeu que la lluita d’aquells i aquelles que pugnen perquè se’ls reconegui el seu dret per a venir i romandre a Europa.

Com escrivia Suleymane Bagayogo, la història del qual m’arriba gràcies a la recomanació de la companya Lebris de la CGT francesa. “A tots aquells que creuen que l’aïllacionisme és la millor manera de protegir-se i de desenvolupar-se, se’ls ha de dir que la terra pertany a tots, que res ni ningú podrà evitar el desplaçament dels homes i de les dones que fugen de la guerra, de les agressions de tota mena, de la dictadura i de la fam, i que esperen una vida millor en un altre lloc”.

Feliç dia d’Europa...