Impunitat

L’informe 2015 sobre Drets Humans presentat fa ben poc pel Departament d’Estat dels EEUU, ofereix una analogia que dona molt que pensar. L’estudi situa com els tres problemes més rellevants en relació als DDHH a l’estat espanyol les devolucions en calent, la violència masclista i la impunitat que acompanya la corrupció política. Aquestes tres agressions tenen quelcom en comú. En els tres casos es tracta del maltracte de persones què, des d’una posició de força, agredeixen a d’altres que es troben en una situació d’especial vulnerabilitat. Si en el cas de les devolucions, l’agressió es dona des d’una perspectiva de ‘nacionalitat’, lacerant a l’estranger, al ‘sense papers’, a aquell o aquella que no gaudeix d’empara legal, en l’agressió masclista la clau de la violència és el gènere, i s’acompanya, gairebé sempre, de dependència econòmica i/o emocional. Quan parlem d’impunitat i de corrupció política, la posició de força és la de l’aforament, de la camarilla, del poder institucional. Potser les seves conseqüències directes no siguin tan aparents, però els seus efectos son també determinants, ja sigui des del punt de vista polític, econòmic, social o moral.

En l’actualitat hi ha un miler de polítics/ques amb causes judicials pendents. L’imparable avalot de noms de persones i de processos que experimentem a diari te dos efectes perversos: Un cas tapa el següent, i entre tots ells, urdeixen una imatge pandèmica de la corrupció. Com si no es tractés de responsabilitat individual, sinó d’una anomalia de caràcter exògen o sistèmic. La recent dimissió de Soria i l’estela vergonyant que deixen al seu darrera els papers de Panamà, posen de nou de relleu la qüestió de la corrupció i la seva dimensió més nociva, la impunitat. Perquè més enllà del cost econòmic, valorat en 40.000 milions anuals, xifra que sembla prou desorbitada al país de l’atur, de la pobresa i de la desigualtat; la prevaricació, el suborn, el tràfic d’influències, la malversació, el blanqueig, l’apropiació indeguda, el frau i l’estafa, quan es converteixen en ‘normalitat’, tenen un efecte que esdevé molt més perjudicial. La impunitat és l’atac més fort que es pot fer a l’essència d’allò públic i de la convivència democràtica: Genera impotència social, frustració col·lectiva i dilapida la confiança que és indispensable pel exercici tan necessari de la política.

La impunitat es construeix amb l’excepció de l’aforament què, a l’estat espanyol, blinda prop de 18.000 càrrecs públics i s’alimenta reduïnt els instruments legals i pressupostaris per a la persecució del delicte. Avui disposem d’11 jutges per cada 100.000 habitants, per 21 de mitjana a la Unió. Aquesta desproporció es fa encara més evident si valorem els mitjans dels que disposa la inspecció, la fiscalia o l’aparell judicial. La complexitat dels processos fa que una de les claus de la impunitat sigui la finestra de la prescripció. La recent llei d’Enjudiciament Criminal redueix la instrucció de les causes a 18 mesos, i dona així ales a la impunitat. Y quan tot falla, sempre queda l’indult, que els darrers anys ha alliberat de les seves condemnes a 140 càrrecs polítics. La impunitat es construeix també des de l’arrogància i la conxorxa entre ministres i processats o evasors, a base de portes giratòries, de fraus quilomètrics i mitjançant el gaudi inveterat de pensions, garanties i prebendes per part d’aquells i aquelles que haurien de deixar l’exercici tan tols suposat de la política, amb una pena de presó o amb una ma al darrera i una altra al davant.

La cultura de la impunitat a l’estat espanyol ve de lluny. S’institucionalitza mitjançant el règim monàrquic i la dictadura i és el mecanisme que manté al poder a l’oligarquia. Si la corrupció te a veure amb la cultura del individualisme, del buscavides, del guenyo entre cecs, del que creu que el lucre no és fruit de l’esforç, sinò de la cobdícia i de la manca d’escrúpols, la impunitat te a veure amb el nepotisme, amb el classisme i amb el desvergonyiment. L’aura insalubre que desprèn de manera cada vegada més intens l’actualitat d’aquest país, produeix un vèrtigem que ens convida a evadir-nos. A qui li atrau la lectura, el viatge li regala de vegades joies com aquesta, d’un assaig que Marina Garcés dedica a Merleau-Ponty: “Tota vida personal és excèntrica i intermitent respecte d’una vida anònima que la travessa i de la que forma part”. És aquesta vida anònima la que constitueix el que ens és comú a tots/tes, i és aquesta vida la que traicionen la cobdícia i l’arbitrarietat. Des d’aquesta vida anònima es construeixen els països que valen la pena de ser viscuts, quelcom que se’ls escapa als patriotes que no persegueixen altra evasió ni altra felicitat que la que els brinda un paradís fiscal.