El carrusel

A la pel•lícula ‘La gran aposta’ hi ha un moment especialment emblemàtic. És cap el final, quan el formidable Steve Carrell posposa durant uns interminables minuts la decisió de donar l’ordre de venda. Amb ella es farà immensament ric, però alhora trairà cadascun des valors que integren la seva visió del món, on el mèrit, el risc i la responsabilitat encara ocupen un lloc important. L’altre personatge carismàtic, el del inversor Michel Burry que va anticipar la crisi de les subprime, no dubta en realitzar la venda, tot i que no l’empenti tant la cobdícia, com el fet de deixar constància de la infal•libilitat del seu model matemàtic.

El impressionant film d’Adam McKay descriu el transfons sociocultural de la gran bombolla financera que va induir l’actual depressió. Els seus personatges son sens dubte irresponsables i cínics, però tenen consciència de la depravació i insensatesa que distingeix el univers que s’ensorra davant ells. L’any 2013, Michel Burry obrí un nou fons d’inversió, potser perquè els seus models de càlcul li han permès vaticinar una nova hecatombe financera. I és que ho formulava fa poc i sense tremolar-li el pols en Bernardo Pèrez en un article: “Per allò bo com per allò dolent el mercat és capaç de transformar un problema en un actiu financer”.

Porta raó. El mercat no soluciona els problemes, sinó que els transforma en nous problemes. Com mostra ‘La gran aposta’, fins i tot la pròpia destrucció del mercat es pot convertir per uns pocs, en un actiu financer que comporti beneficis insospitats. Aquesta és la paradoxa d’un món en el que els endevins, el que connecten amb la realitat, son persones amb dèficits emocionals, com en Michel Burry, que pateix d’un síndrome d’Àsperger. En el seu nou fons, aquest inversor aposta per les terres agrícoles, què, semblar ser, ofereixen el gran negoci del futur: “cultivar aliments en terra rica en aigua i transportar-la a terra pobra en aigua”.

Tot seria suportable, fins i tots els vaivens del mercat, si la realitat no anés sempre un pas més enllà. El mercadeig de terres (amb el seu espoli, privatització i monocultiu), així com la destrucció programada dels estats, mitjançant guerres i conteses, o la desertització i el canvi climàtic, no son innocus. Com escriu Slavo Zizek en la seva recent reflexió ‘La nova lluita de classes’: “Els refugiats son el preu de l’economia global”. La lliure circulació de capitals , mercaderies i serveis comporta, indefectiblement, la migració forçada de les persones. Aquesta lògica, que tant influeix en l’actualitat, requereix d’una resposta sostenible i coherent.

Per al filòsof eslovè, la mal anomenada ‘crisi dels refugiats’ hauria de ser presa com una oportunitat per refundar el projecte europeu. Amb ella la Unió Europea s’enfronta de manera brutal a les seves pròpies contradiccions i pren consciència de com resulta d’utòpic pretendre ser una potència econòmica des d’una atalaia inabastable; el sense sentit que comporta el fet de diluir la pròpia identitat per a ajustar-la al canvi global, en comptes d’incidir en ell des de la consciència del valor i la riquesa del propi model. Si Europa no vol la migració, s’haurà de replantejar així l’assumpció de la lliure circulació de mercaderies, serveis i capitals.

Realitza Zizek una crítica radical de l’ànima acomplexada d’Europa: “Tendim a prescindir de valors elementals occidentals precisament en un temps en el que molts d’ells (igualitarisme, drets fonamentals, estat social), podrien servir, mitjançant una nova interpretació i crítica, com un arma contra la globalització capitalista”. La veritable solidaritat comença per acollir els i les refugiats/des, però també per exigir per a ells i elles, als seus propis països, les condicions que reclamem per a nosaltres. Això implica ampliar el concepte de responsabilitat que entranya el flux descontrolat de capitals i de mercaderies.

Davant un públic força deprimit per les seves pèrdues borsàries, Christine Lagarde proclamava aquesta setmana a Davos que Europa havia d’animar la demanda, tot i mancar-li el necessari espai fiscal. S’entén que qui regala cents de milions de diners públics a milionaris, difícilment pot entendre fins a quin punt la borsa de frau anual (1 bilió) suposa tot un ‘univers’ fiscal. Aquest és una part del potencial del que disposem per recuperar la demanda i articular de manera sostenible el nostre mercat interior. A més s’haurà d’exigir mitjançant acords fiscals i comercials (Tractats de Comerç i Inversió Socialment Responsable?) que es respectin les regles laborals, democràtiques i mediambientals. No hi ha altra manera d’aturar aquest carrusel, i amb ell aquesta interminable oscil•lació entre l’eufòria i la depressió financera.