Auto de fe

Artur Mas ho va dir ben clar: “El que les urnes no ens van donar directament ho hem hagut de corretgir mitjançant la negociació”. En la seva compareixença davant els mitjans, l’ex President de la Generalitat feia referència en aquests termes a l’acord amb la CUP. Una certa tremolor a la veu delatava que no era del tot aliè al sentit d’aquestes paraules, que situen la democràcia com un instrument al servei d’una causa, i que suggereixen que els partits del ‘plebiscit’ han decidit finalment subordinar la democràcia com a mitjà, a la nació com a fi últim. Si aquest plantejament no sorprèn en un partit com CDC, acostumat a les ‘causes majors’, sí resulta decebedor en qui defensa la ‘radicalitat democràtica’, com és el cas de la CUP.

La situació en la que es troba Catalunya des de la tarda del diumenge, ja no és així tan sols d’emergència social, sinó també d’emergència política, i en un grau molt més acusat que si s’haguessin ‘posat les urnes’ per segona vegada, per deixar que decidís la ciutadania. Amb la renúncia a convocar eleccions, Mas ha donat continuïtat a una legislatura que té per senya d’identitat, més enllà dels seus lapsus lingue, un profund dèficit democràtic. En primer lloc està el parany de vestir unes eleccions parlamentàries com a plebiscitàries i després interpretar el resultat plebiscitari des d’una lògica parlamentària. Si la lògica plebiscitària és la d’una persona un vot, el plebiscit es perdé per 14.709 vots (sense contar Unió i 115.570 amb ella).

En segon lloc està la manipulació que suposa l’acord amb la CUP i que qüestiona la fidelitat al seu programa. Aquest es presentava des del inici com una proposta a dos nivells: Un programa plebiscitari, però alhora un programa polític per a posar fi al capitalisme, enfrontar-se al patriarcat i lluitar per una república “de totes i per a totes les persones”. Amb la prestació incondicional de dos diputats i la supeditació del seu vot a l’estabilitat parlamentària que monopolitza Convergència, és complicat imaginar com volen promoure la nacionalització de la banca, la desobediència a la reforma laboral votada per Mas, o salvar a la sanitat catalana de l’ànim de lucre de patrons com en Boi Ruiz..

Però si hi ha quelcom que resulta tendenciós i descoratjador en l’artifici polític amb el que les CUP traeixen la confiança d’una bona part dels seus votants, més preocupants resulten encara les formes i el to de l’acord. Inquieta la disposició per part del propi partit anticapitalista a acceptar-les, però encara més el fet que el seu soci ‘capitalista’ les hagi volgut imposar. Hi ha una constant en tots els règims que s’adscriuen el monopoli sobre les consciències, ja sigui l’església catòlica o el totalitarisme soviètic, i es la seva propensió a forçar la confessió autoinculpatòria, la volença per exemplaritzar, en edificants espectacles públics, la seva hegemonia moral. En aquest sentit els punts 4 i 5 de l’acord esdevenen punyents per a la cultura democràtica catalana.

Aquell “Amb el cor sincer i fe no fingida, abjuro, maleeixo i detesto els esmentats errors i heretgies i, en general, tots i cadascun dels altres errors, heretgies i sectes contràries a la Santa Església” de Galileu, o el ‘Ens vam aixecar contra l’alegria de la nova vida amb mètodes de lluita completament criminals” de la confessió de Nikolai Bujarin, el 1938, és, sense cap dubte, el resultat de circumstàncies difícilment comparables, però tot i així el principi es semblant. En honor al ideòleg marxista, hem de situar aquí que, fins i tot quan un s’enfronta a la Cort Suprema de la URSS, pot fer front a la circumstància amb quelcom de dignitat.

En el cas de l’editor de Pravda i dirigent del Comintern, aquest començava la seva confessió amb una finíssima finta dialèctica: “Em sembla versemblant pensar que cadascun dels que estem ara asseguts en aquesta banqueta dels acusats, tenia un estrany desdoblament de consciència, una fe incompleta en la seva tasca contrarevolucionària”. També l’esquerra radical catalana presenta una clara ‘consciència desdoblada’: Entre la seva vocació democràtica i social i la seva ortodòxia nacionalista. És probable què, tot i l’auto de fe patriòtic, se’ls hagi conservat un cert grau de consciència social que els permetrà entendre ben aviat fins a quin punt han entregat la seva coherència política.

Amb el seu canvi de terç han salvat in extremis a CDC i a Mas de la davallada i han insuflat aire en les seves perspectives polítiques i en les d’aquells interessos que representen. Al mateix temps entren així finalment en la lògica de la retroalimentació nacional que tant rèdits li ha donat a la dreta, i participen en posar els ciments a una gran coalició espanyola, que no tan sols farà inviable la consecució democràtica del dret a l’autodeterminació, sinó que condemna a la classe treballadora espanyola a una nova fase de contracció i espoli dels seus drets i condicions.