Si no fos per la naturalesa mutant del socialisme espanyol, la conclusió de les eleccions seria la d’un empat tècnic entre les opcions progressistes, 161 escons per 11.643.131 vots, i la de la dreta liberal i conservadora, 163 escons per 10.715.996 vots. Aquest resultat no serà fàcil d’abordar en un país amb una cultura parlamentària molt limitada i en la que pot exercir una influència determinant la vocació alemanya i europea per la gran coalició. La pressió per part del socialisme europeu pot portar a Pedro Sánchez a la que seria la seva tomba política i catalitzador d’una nova ‘renovació’ en el lideratge del PSOE.
L’alternativa, una coalició per a la regeneració democràtica que sumés un front ampli per a sanejar la política i la democràcia espanyola, xoca amb dos obstacles importants. La impossibilitat d’assolir una majoria constitucional davant el Partit Popular (2/3 de la cambra, això son 234 escons), i el propi llast històric d’alguns partits pel que fa la corrupció. El lideratge d’un partit que fos capaç de liderar, fins i tot des de la minoria, algunes iniciatives legislatives de geometria variable, es veu impossibilitat per la esmentada manca de cultura parlamentària i per la vocació endèmica pels lideratges exclusius.
On sembla que el resultat del 20D si hauria de deixar un missatge clar és a Catalunya. Aquí els vots de l’esquerra (En Comú Podem, ERC, PSC) sumen 2.116.250 vots, per 1.537.016 per part de la dreta (DyL, Ciutadans, PP, Unió). Aquest mandat, més enllà del subterfugi de l’adscripció nacional d’una dreta o altra, mostra la determinació dels/les catalans/es per transformar la realitat laboral i econòmica i hauria de comportar un gir social al Parlament. Un gir que, al mateix temps, podria recuperar per l’esquerra la vocació històrica per la democràcia en termes d’autodeterminació i d’autonomia política.
Com mostra amb gran claredat el recent Informe sobre l’evolució de les desigualtats socials a Catalunya, publicat per CCOO de Catalunya, al marge dels escarafalls patriòtics, les polítiques de Convergència i Unió han estat un calc de les del Partit Popular i han estès la injustícia social i la xacra de la corrupció. Si abans de la crisi la desigualtat era inferior a la mitjana europea, les polítiques d’ocupació, de protecció social i fiscals executades en Catalunya pel govern d’en Artur Mas i votades per CiU al Parlament espanyol, han fet que aquest hagi estat un dels països europeus on més ha augmentat la desigualtat.
La destrucció d’ocupació que ha comportat la reforma laboral, el menor pes de la despesa social, les rebaixes fiscals sobre la renda i la riquesa i el retrocés dels salaris en la distribució de la renda no s’han dictat des de Madrid, sinó que han estat assumits, reforçats i promoguts des del Palau de la Generalitat. Davant la possibilitat d’utilitzar les pròpies competències i ressorts endògens com la negociació col•lectiva en el marc català, per a aplicar una política econòmica amb més vocació social, s’ha preferit aprofitar el context per a alimentar el clientelisme i transferir rendes del treball al capital.
Avui una quarta part de la població Catalana es troba en risc de pobresa o exclusió social. L’empitjorament de les condicions laborals i salarials ha ofegat la demanda, promogut la figura del treballador pobre i condemnat la societat catalana a una situació d’emergència social. Les retallades en educació i sanitat s’han acarnissat amb els més vulnerables i han produït, mitjançant la minva dels amortidors socials, una situació de creixent desigualtat social de la que els únics beneficiaris han estat aquells i aquelles que, ja abans de la crisi, gaudien de recursos abundants.
És en aquest marc en el que tindrà lloc l’assemblea de les CUP que pot tenyir l’horitzó polític immediat català d’un o altre color. En qualsevol cas sembla evident que no te en les seves mans la sort d’en Artur Mas perquè aquest ja es condemnà fa temps amb el seu ideari polític neoliberal. El que sí pot decidir és si vol sortir de la trampa burgesa i sumar-s’hi a l’àmplia majoria social que exigeix que es faci front a la fallida i a la injustícia social i es respecti al nou Parlament de Madrid, d’una vegada per totes, el dret a l’autodeterminació dels catalans i catalanes.
dimarts, 22 de desembre del 2015
Majoria d'esquerres
Si no fos per la naturalesa mutant del socialisme espanyol, la conclusió de les eleccions seria la d’un empat tècnic entre les opcions progressistes, 161 escons per 11.643.131 vots, i la de la dreta liberal i conservadora, 163 escons per 10.715.996 vots. Aquest resultat no serà fàcil d’abordar en un país amb una cultura parlamentària molt limitada i en la que pot exercir una influència determinant la vocació alemanya i europea per la gran coalició. La pressió per part del socialisme europeu pot portar a Pedro Sánchez a la que seria la seva tomba política i catalitzador d’una nova ‘renovació’ en el lideratge del PSOE.
L’alternativa, una coalició per a la regeneració democràtica que sumés un front ampli per a sanejar la política i la democràcia espanyola, xoca amb dos obstacles importants. La impossibilitat d’assolir una majoria constitucional davant el Partit Popular (2/3 de la cambra, això son 234 escons), i el propi llast històric d’alguns partits pel que fa la corrupció. El lideratge d’un partit que fos capaç de liderar, fins i tot des de la minoria, algunes iniciatives legislatives de geometria variable, es veu impossibilitat per la esmentada manca de cultura parlamentària i per la vocació endèmica pels lideratges exclusius.
On sembla que el resultat del 20D si hauria de deixar un missatge clar és a Catalunya. Aquí els vots de l’esquerra (En Comú Podem, ERC, PSC) sumen 2.116.250 vots, per 1.537.016 per part de la dreta (DyL, Ciutadans, PP, Unió). Aquest mandat, més enllà del subterfugi de l’adscripció nacional d’una dreta o altra, mostra la determinació dels/les catalans/es per transformar la realitat laboral i econòmica i hauria de comportar un gir social al Parlament. Un gir que, al mateix temps, podria recuperar per l’esquerra la vocació històrica per la democràcia en termes d’autodeterminació i d’autonomia política.
Com mostra amb gran claredat el recent Informe sobre l’evolució de les desigualtats socials a Catalunya, publicat per CCOO de Catalunya, al marge dels escarafalls patriòtics, les polítiques de Convergència i Unió han estat un calc de les del Partit Popular i han estès la injustícia social i la xacra de la corrupció. Si abans de la crisi la desigualtat era inferior a la mitjana europea, les polítiques d’ocupació, de protecció social i fiscals executades en Catalunya pel govern d’en Artur Mas i votades per CiU al Parlament espanyol, han fet que aquest hagi estat un dels països europeus on més ha augmentat la desigualtat.
La destrucció d’ocupació que ha comportat la reforma laboral, el menor pes de la despesa social, les rebaixes fiscals sobre la renda i la riquesa i el retrocés dels salaris en la distribució de la renda no s’han dictat des de Madrid, sinó que han estat assumits, reforçats i promoguts des del Palau de la Generalitat. Davant la possibilitat d’utilitzar les pròpies competències i ressorts endògens com la negociació col•lectiva en el marc català, per a aplicar una política econòmica amb més vocació social, s’ha preferit aprofitar el context per a alimentar el clientelisme i transferir rendes del treball al capital.
Avui una quarta part de la població Catalana es troba en risc de pobresa o exclusió social. L’empitjorament de les condicions laborals i salarials ha ofegat la demanda, promogut la figura del treballador pobre i condemnat la societat catalana a una situació d’emergència social. Les retallades en educació i sanitat s’han acarnissat amb els més vulnerables i han produït, mitjançant la minva dels amortidors socials, una situació de creixent desigualtat social de la que els únics beneficiaris han estat aquells i aquelles que, ja abans de la crisi, gaudien de recursos abundants.
És en aquest marc en el que tindrà lloc l’assemblea de les CUP que pot tenyir l’horitzó polític immediat català d’un o altre color. En qualsevol cas sembla evident que no te en les seves mans la sort d’en Artur Mas perquè aquest ja es condemnà fa temps amb el seu ideari polític neoliberal. El que sí pot decidir és si vol sortir de la trampa burgesa i sumar-s’hi a l’àmplia majoria social que exigeix que es faci front a la fallida i a la injustícia social i es respecti al nou Parlament de Madrid, d’una vegada per totes, el dret a l’autodeterminació dels catalans i catalanes.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
2 comentaris:
Sense cor ni compassió, sense escrúpols ni miraments ... falsedat de falsedat...i tot en ells és falsedat..
http://www.sindic.cat/ca/page.asp?id=53&ui=3459
Publica un comentari a l'entrada