Aquesta setmana hem viatjat al Líban amb la Fundació Pau i Solidaritat. Ho hem fet en el marc d’un projecte cofinançat per l’Ajuntament de l’Hospitalet que promou l’organització d’un sindicat de treballadores domèstiques a l’empara del sindicat libanès Fenasol. Al marge de la sensació de pau interior que comporta el fet d’allunyar-se, tot i que sigui per uns pocs dies, de l’actualitat política catalana (i és que un no s’adona de com és d’insoportable fins que no ha agafat prou distància), la trobada amb les empleades nepaleses, etiòpies, filipines i subsaharianes ha suposat una injecció d’immediatesa i realitat. Si deixem al marge la fascinació pels equilibris precaris però milagrosament estables entre les 18 o 19 confessions que habiten aquest pedacet d’Orient Mitjà, cal deixar constància de l’admiració que mereixen la constància i força d’un col•lectiu tan vulnerable i maltractat com ho és el de les empleades de la llar.
La participació de CCOO de Catalunya en el projecte pretenia posar en valor el treball realitzat amb molta entrega i entusiasme per la nostra organització, a l’hora de promoure la normalització de la situació de les treballadores domèstiques a l’estat espanyol, incorporant-les al règim de la seguretat social. Aquesta lluita es guanyà el 2011 després d’una intensa lluita sindical que ens permeté apropar-nos a la comunitat filipina a Barcelona i conèixer de prop el treball i carisma del inoblidable Pare Avelino, però també de totes aquelles dones invisibles que omplien les assemblees. En el cas del Líban el problema ja no radica en el règim de cotització ( aquí no es cotitza més que per malaltia), sinó en el reconeixement del treball domèstic com una relació laboral i per tant subjecte de dret. La zona grisa en la que es desenvolupa actualment aquest treball, facilita situacions d’injustícia, explotació severa i fins i tot de caràcter criminal, que sovint passen desapercebudes.
La situació especialment precària de les empleades domèstiques cridà l’atenció de l’Organització Internacional del Treball que li dedicà, l’any 2011, el conveni 189. Aquesta norma internacional promou la protecció i reconeixement d’un estatus laboral que resulta especialment vulnerable. La proximitat física, la falsa confiança que comporta la convivència, condueix massa sovint a situacions de violència física i sexual, maltractament i vexació. Per desgràcia, fins ara, tan sols 22 estats han ratificat aquest conveni, entre els que no figura la República del Líban, ni tampoc, lamentablement, l’estat espanyol. El treball domèstic comporta per la seva forta dispersió territorial i per les condicions horàries (no menys de 6 dies a la setmana) una dificultat extraordinària quan l’objectiu és el d’organitzar-se sindicalment. Les companyes que han fundat el sindicat d’empleades domèstiques ho han fet sacrificant els darrers anys cadascun dels seus dies de descans.
Un altre element que aporta complexitat a aquest procés de sindicalització son les immenses diferències culturals entre treballadores que provenen de països tan diferents com Nepal, Senegal o Malàisia. Trencar el motlle i reconèixer-se en companyes que viuen la mateixa situació, però des de perspectives tan diferents, no és fàcil i suposa probablement un dels assoliments del sindicat Fenasol al llarg d’aquesta iniciativa. La riquesa i l’alegria; senzilla, tremendament contagiosa d’aquest col•lectiu, ens retorna, com d’altres experiències recents com les de Valeo o Alstom, la confiança perduda en la força de la voluntat i de la rebeldia davant la injustícia. Totes elles ens recorden com la força de la transformació del status quo comença gairebé sempre amb un cop a la taula i que, de vegades, per aconseguir un ‘si’ cal primer pronunciar amb força un ‘no’.
En temps en que la musculatura es concentra més en la capacitat d’adaptació que en el fet d’alterar l’ordre de les coses, l’exemple de les treballadores domèstiques libaneses és un exemple de grandesa i de voluntat. Al llarg dels dies de reunions i del seminari la sensació continua era la d’un profund descol•locament per la inversió de la direccionalitat. Els que hem tingut la sort d’assistir al procés som els que hem aprés i els que ens portem a la maleta el immens regal dels somriures i de la convicció d’aquestes dones. Elles ens ensenyen que tot i l’extrema precarietat, l’èxit està al nostre abast. Habita la nostra consciència i s’alimenta de la intransigència davant la injustícia convertida en quotidianitat.
Aquesta setmana hem viatjat al Líban amb la Fundació Pau i Solidaritat. Ho hem fet en el marc d’un projecte cofinançat per l’Ajuntament de l’Hospitalet que promou l’organització d’un sindicat de treballadores domèstiques a l’empara del sindicat libanès Fenasol. Al marge de la sensació de pau interior que comporta el fet d’allunyar-se, tot i que sigui per uns pocs dies, de l’actualitat política catalana (i és que un no s’adona de com és d’insoportable fins que no ha agafat prou distància), la trobada amb les empleades nepaleses, etiòpies, filipines i subsaharianes ha suposat una injecció d’immediatesa i realitat. Si deixem al marge la fascinació pels equilibris precaris però milagrosament estables entre les 18 o 19 confessions que habiten aquest pedacet d’Orient Mitjà, cal deixar constància de l’admiració que mereixen la constància i força d’un col•lectiu tan vulnerable i maltractat com ho és el de les empleades de la llar.
La participació de CCOO de Catalunya en el projecte pretenia posar en valor el treball realitzat amb molta entrega i entusiasme per la nostra organització, a l’hora de promoure la normalització de la situació de les treballadores domèstiques a l’estat espanyol, incorporant-les al règim de la seguretat social. Aquesta lluita es guanyà el 2011 després d’una intensa lluita sindical que ens permeté apropar-nos a la comunitat filipina a Barcelona i conèixer de prop el treball i carisma del inoblidable Pare Avelino, però també de totes aquelles dones invisibles que omplien les assemblees. En el cas del Líban el problema ja no radica en el règim de cotització ( aquí no es cotitza més que per malaltia), sinó en el reconeixement del treball domèstic com una relació laboral i per tant subjecte de dret. La zona grisa en la que es desenvolupa actualment aquest treball, facilita situacions d’injustícia, explotació severa i fins i tot de caràcter criminal, que sovint passen desapercebudes.
La situació especialment precària de les empleades domèstiques cridà l’atenció de l’Organització Internacional del Treball que li dedicà, l’any 2011, el conveni 189. Aquesta norma internacional promou la protecció i reconeixement d’un estatus laboral que resulta especialment vulnerable. La proximitat física, la falsa confiança que comporta la convivència, condueix massa sovint a situacions de violència física i sexual, maltractament i vexació. Per desgràcia, fins ara, tan sols 22 estats han ratificat aquest conveni, entre els que no figura la República del Líban, ni tampoc, lamentablement, l’estat espanyol. El treball domèstic comporta per la seva forta dispersió territorial i per les condicions horàries (no menys de 6 dies a la setmana) una dificultat extraordinària quan l’objectiu és el d’organitzar-se sindicalment. Les companyes que han fundat el sindicat d’empleades domèstiques ho han fet sacrificant els darrers anys cadascun dels seus dies de descans.
Un altre element que aporta complexitat a aquest procés de sindicalització son les immenses diferències culturals entre treballadores que provenen de països tan diferents com Nepal, Senegal o Malàisia. Trencar el motlle i reconèixer-se en companyes que viuen la mateixa situació, però des de perspectives tan diferents, no és fàcil i suposa probablement un dels assoliments del sindicat Fenasol al llarg d’aquesta iniciativa. La riquesa i l’alegria; senzilla, tremendament contagiosa d’aquest col•lectiu, ens retorna, com d’altres experiències recents com les de Valeo o Alstom, la confiança perduda en la força de la voluntat i de la rebeldia davant la injustícia. Totes elles ens recorden com la força de la transformació del status quo comença gairebé sempre amb un cop a la taula i que, de vegades, per aconseguir un ‘si’ cal primer pronunciar amb força un ‘no’.
En temps en que la musculatura es concentra més en la capacitat d’adaptació que en el fet d’alterar l’ordre de les coses, l’exemple de les treballadores domèstiques libaneses és un exemple de grandesa i de voluntat. Al llarg dels dies de reunions i del seminari la sensació continua era la d’un profund descol•locament per la inversió de la direccionalitat. Els que hem tingut la sort d’assistir al procés som els que hem aprés i els que ens portem a la maleta el immens regal dels somriures i de la convicció d’aquestes dones. Elles ens ensenyen que tot i l’extrema precarietat, l’èxit està al nostre abast. Habita la nostra consciència i s’alimenta de la intransigència davant la injustícia convertida en quotidianitat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada