Aquesta ha estat potser la pitjor campanya electoral de la història democràtica de Catalunya. L’ardor coreogràfic dels uns, la passió per fer ‘l’indi’ dels altres (i que disculpin els pobles natius americans per la frivolitat d’alguns candidats/es) la vocació, en definitiva, per dedicar-se en cos i ànima a l’escenografia, mentre el debat polític quedava més orfe que Oliver Twist i més desert que Atacama, ens ha deixat un balanç desolador. Tan sols faltava veure en Artur Mas a plens pulmons, calçant-se les botes d’en William Wallace al crit de ‘Dignitat!’ per desitjar estar molt lluny, però que molt lluny d’aquesta abjecte confluència espai-temporal.
I hauria d’anar amb compte el fins fa poc honorable Mas. Perquè en William és molt William. Al vencedor de la batalla de Stirling li sobrava valor, no ja per a convocar el referèndum que encara continuem esperant, sinó per anar arrambant a espasades amb un ferro d’un metre i mig i lluitar fins el darrer al•lè. Arrossegat nu pels carrers de Londres, ofegat fins el límit, emasculat i eviscerat, Wallace hagué de veure com cremaven els seus intestins abans de merèixer la gràcia de la decapitació. Per molt que a més d’un ‘patriota’ espanyhol li agradi imaginar-se en Artur en un tràngol semblant, convindrem que no hi ha parangó.
A més això de la ‘dignitat’ a Catalunya porta cua. Escrivia Jordi Pujol el 2009 sobre el sentit de la dignitat: “De la dignitat de Catalunya... De la dignitat, que vol dir l’exigència de respecte. Exigència inútil si qui la reclama no actua de manera adient. Si no actua de manera que es faci respectar”. Sembla evident, 6 anys després, que qui demostrà que no mereixia respecte no va ser el poble sinó el lideratge polític. En relació a la ‘dignitas’ dels seus mandataris, si s’entén aquesta com la suma de la influència i del prestigi ciutadà que es guanya al llarg d’una vida, els catalans i catalanes estem perduts i més orfes que la Piaf.
Però quan es parla de la dignitat del comú dels mortals es fa referència a la llibertat i a l’autonomia personal. Es digne qui pot governar-se a sí mateix, qui és sobirà sobre els seus actes. Per això la dignitat està íntimament relacionada amb l’educació, la sanitat, amb una ocupació que permeti certesa i doni qualitat. En aquest sentit la dignitat de la ciutadania catalana ha sigut atacada per CiU amb cadascuna de les iniciatives legislatives en les que va recolzar al PP, però també quan retallà el pressupost d’educació (de 6.308 milions d’euros el 2010, a 4.850 el 2014), privatitzant la sanitat, o amb passions tan vàcues com Eurovegas.
La dignitat d’un país passa per la seva indústria, per l’ocupació, pels seus serveis públics i sobre tot per la transigència amb la marginació i amb la pobresa. Catalunya te avui un 20% de la seva població desocupada, de la qual un 60% es correspon amb aturats de llarga duració. Una de cada quatre persones que hi viuen estan en risc d’exclusió social. Apel•lar a la dignitat en aquestes circumstàncies sembla tan poc apropiat com ho és defensar la dignitat de la política, quan la corrupció treu el nas per un i altre costat. La dignitat passa fins i tot per anar de cara i assumir la responsabilitat del càrrec, sense amagar-se darrera de cap estratagema electoral.
La setmana passada visità Barcelona la premi Nobel de la Pau Jody Williams, premiada fa gairebé 10 anys per la seva lluita implacable contra la utilització de mines antipersonals. En relació al problema de la migració deia que hem d’aprendre a deixar de parlar de la seguretat dels països i de les fronteres i començar a aprendre a parlar de la seguretat de les persones. És per aquí per on passa la dignitat. Seguritat i certesa, aquesta és la clau de la justícia social. Al marge del batibull que es vulgui descordar al Parlament i del que facin els de sempre per mantenir el govern de Mas, la majoria social hauria de superar les seves diferències i establir una estratègia pròpia que posés en primer lloc a les persones. Ara més que mai abans. Perquè quan despertem aquest dilluns, Convergència encara serà allà.
diumenge, 27 de setembre del 2015
Quan despertà Convergència encara era allà
Aquesta ha estat potser la pitjor campanya electoral de la història democràtica de Catalunya. L’ardor coreogràfic dels uns, la passió per fer ‘l’indi’ dels altres (i que disculpin els pobles natius americans per la frivolitat d’alguns candidats/es) la vocació, en definitiva, per dedicar-se en cos i ànima a l’escenografia, mentre el debat polític quedava més orfe que Oliver Twist i més desert que Atacama, ens ha deixat un balanç desolador. Tan sols faltava veure en Artur Mas a plens pulmons, calçant-se les botes d’en William Wallace al crit de ‘Dignitat!’ per desitjar estar molt lluny, però que molt lluny d’aquesta abjecte confluència espai-temporal.
I hauria d’anar amb compte el fins fa poc honorable Mas. Perquè en William és molt William. Al vencedor de la batalla de Stirling li sobrava valor, no ja per a convocar el referèndum que encara continuem esperant, sinó per anar arrambant a espasades amb un ferro d’un metre i mig i lluitar fins el darrer al•lè. Arrossegat nu pels carrers de Londres, ofegat fins el límit, emasculat i eviscerat, Wallace hagué de veure com cremaven els seus intestins abans de merèixer la gràcia de la decapitació. Per molt que a més d’un ‘patriota’ espanyhol li agradi imaginar-se en Artur en un tràngol semblant, convindrem que no hi ha parangó.
A més això de la ‘dignitat’ a Catalunya porta cua. Escrivia Jordi Pujol el 2009 sobre el sentit de la dignitat: “De la dignitat de Catalunya... De la dignitat, que vol dir l’exigència de respecte. Exigència inútil si qui la reclama no actua de manera adient. Si no actua de manera que es faci respectar”. Sembla evident, 6 anys després, que qui demostrà que no mereixia respecte no va ser el poble sinó el lideratge polític. En relació a la ‘dignitas’ dels seus mandataris, si s’entén aquesta com la suma de la influència i del prestigi ciutadà que es guanya al llarg d’una vida, els catalans i catalanes estem perduts i més orfes que la Piaf.
Però quan es parla de la dignitat del comú dels mortals es fa referència a la llibertat i a l’autonomia personal. Es digne qui pot governar-se a sí mateix, qui és sobirà sobre els seus actes. Per això la dignitat està íntimament relacionada amb l’educació, la sanitat, amb una ocupació que permeti certesa i doni qualitat. En aquest sentit la dignitat de la ciutadania catalana ha sigut atacada per CiU amb cadascuna de les iniciatives legislatives en les que va recolzar al PP, però també quan retallà el pressupost d’educació (de 6.308 milions d’euros el 2010, a 4.850 el 2014), privatitzant la sanitat, o amb passions tan vàcues com Eurovegas.
La dignitat d’un país passa per la seva indústria, per l’ocupació, pels seus serveis públics i sobre tot per la transigència amb la marginació i amb la pobresa. Catalunya te avui un 20% de la seva població desocupada, de la qual un 60% es correspon amb aturats de llarga duració. Una de cada quatre persones que hi viuen estan en risc d’exclusió social. Apel•lar a la dignitat en aquestes circumstàncies sembla tan poc apropiat com ho és defensar la dignitat de la política, quan la corrupció treu el nas per un i altre costat. La dignitat passa fins i tot per anar de cara i assumir la responsabilitat del càrrec, sense amagar-se darrera de cap estratagema electoral.
La setmana passada visità Barcelona la premi Nobel de la Pau Jody Williams, premiada fa gairebé 10 anys per la seva lluita implacable contra la utilització de mines antipersonals. En relació al problema de la migració deia que hem d’aprendre a deixar de parlar de la seguretat dels països i de les fronteres i començar a aprendre a parlar de la seguretat de les persones. És per aquí per on passa la dignitat. Seguritat i certesa, aquesta és la clau de la justícia social. Al marge del batibull que es vulgui descordar al Parlament i del que facin els de sempre per mantenir el govern de Mas, la majoria social hauria de superar les seves diferències i establir una estratègia pròpia que posés en primer lloc a les persones. Ara més que mai abans. Perquè quan despertem aquest dilluns, Convergència encara serà allà.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
1 comentari:
Comparteixo el cabreig!!! Molt bona entrada
Publica un comentari a l'entrada