Estat d'excepció

Qui hagués dit que l’orgullosa Europa algun dia anés a equiparar democràcia amb estat d’excepció. N’ érem conscients que el règim de l’austeritat és econòmicament ineficient, corrosiu a nivell social i il•legítim a nivell polític, però no que tingués el valor de mostrar amb tant d’atreviment la seva vocació autoritària. Però gràcies a Grècia finalment han sortit de l’armari de la correcció democràtica un bon nombre de portaveus del capital financer. Més d’un plometes a sou de la plutocràcia neoliberal, però també algun buròcrata desaprensiu i crescut per les circumstàncies s’ha despullat així de l’estreta i sembla ser que asfixiant faixa de la cordura política, per a posar-se a ballar, desbocat i sense cap contenció, per entre les rotatives, els micròfons i les càmeres dels platós de televisió.

Els missatges en essència han estat tres. El de que la pròpia convocatòria del referèndum era un desafiament a Europa i també prova fefaent de la deslleialtat i oportunisme del govern de Siriza davant dels seus col•legues europeus. En segon lloc estava el perill implícit de la democràcia, allò de que ‘les urnes son perilloses’ que deia una ministra del govern Rajoy, i que per tant s’havia de protegir al poble grec de sí mateix i de la possibilitat d’equivocar-se votant. I finalment estava com sempre la cerimònia de la confusió, allò de que una cosa no es aquella, sinó una altra, i que tractava d’equiparar el referèndum amb un plebiscit no sobre el programa d’austeritat, sinó sobre l’Euro i sobre la pertinència a la Unió, tot i que, com tothom sap, hi ha 9 estats de la UE que no comparteixen la moneda comuna.

Aquests tres condiments s’han utilitzat a discreció per diferents malastrucs, il•luminats i inquisidors tronats. Ha destacat d'entre ells algun com l'abans seriós Vidal-Folch, què amb males maneres, equiparava Tsipras amb un brau que ‘ho veu tot roig’, potser en referència al minotaure cretenc, o escrivia de les ‘fantasies’ de Varoufakis, com si el ministre de finances grec no hagués donat, tant a nivell acadèmic com polític, proves suficients de la seva capacitat. La consulta grega ha estat així presentada com un procés caòtic, irresponsable i innecessari que portaria Grècia, i el que seria pitjor, al conjunt de la UE, a tocar de l’abisme. ‘Mal de grecs, mal d’altres molts’ escrivia el periodista, convertint així Grècia no en l’origen històric de la democràcia, sinó en el focus d’una pandèmia democràtica que ens amenaçaria a totes i tots.

Ja ens agradaria que ‘l’excepció grega’, això és, la consulta democràtica posés fi a l’estat d’excepció permanent que s’ha instal•lat a Europa. No rebutjaríem pas que se’ns permetés contagiar-nos d’aquest virus, però és de témer que s’implanti ràpidament una vacuna obligatòria i es vulgui posar límits a qualsevol possibilitat de que s’estengui el temut virus plebiscitari. El ‘focus bacterià’, això és, l’esquerra democràtica i social grega, serà sotmesa sens dubte a l’asfixia i/o a un tractament disciplinari. És previsible que cap responsable a la UE mostri la dignitat o coherència suficient com per respectar el missatge que ha llançat la ciutadania grega i canviar els termes de la negociació. Així ho suggereix com a mínim l’actitud d’alguns actors, especialment dins la socialdemocràcia alemanya.

Les declaracions del vicecanceller alemany Sigmar Gabriel dient que ‘Grècia ha trencat els últims ponts’, o les d’en Martin Schultz, al que com a President del Parlament Europeu se li suposava una mica més de neutralitat i contenció, a l’hora de mal interpretar el referèndum i situar-lo com una consulta sobre la continuïtat de Grècia a la zona Euro i no sobre l’austeritat, fan palès fins a quin punt el SPD alemany s’ha convertit els darrers anys en una rèmora per a la renovació del discurs del progrés i de la cohesió social a Europa. Confirma així les seves preferències recents pel programa neoliberal i pel monocultiu d’aquelles polítiques que ‘no tenen alternativa’ (Thatcher) i que per tant son essencialment reactives a qualsevol referèndum, pel que pogués tenir d’escollir entre un i un altre camí.

Un alemany universal i veritablement europeu com Walter Benjament digué en una de les seves tesis sobre la filosofia de la història que: “La tradició dels oprimits ens ensenyen que la regla és ‘l’estat d’excepció’ en el que vivim...” Per aquesta raó convé canviar el concepte d’història i “provocar el veritable estat d’excepció”. Precisament es això el que ha fet el poble grec, donant una lliçó de democràcia que als més reaccionaris i autoritaris els ha resultat particularment indigesta. Que la democràcia deixi de ser l’excepció i es converteixi en la regla depèn de tots nosaltres i de la nostra voluntat a l’hora d’exigir que es respecti que no existeix cap altre legitimitat política que aquella que resideix en la ciutadania i que no hi ha cap altre paràsit que aquell que s’alimenta del nostre derrotisme i de la nostra desídia.