Exèrcit de guix

Això dels acrònims te conya. Si l’epígraf ‘BRICS’ que reuneix els països emergents (Brasil, Rússia,Índia, Xina, Sud-àfrica) es tradueix per ‘maó’, i ens trasllada així la imatge d’economies ‘en construcció’, ens hem de preguntar per quina raó els estats, en un temps ‘emergents’ de la UE, van acabar mereixent el menys estilitzat de ‘PIGS’ (Portugal, Irlanda, Grècia, Espanya) això és, ‘porcs’. Aquest acrònim es podria haver escollit picant l'ullet, per la vocació ‘constructora’ al cap i a la fí dels porquets del conte, o potser, per honrar la vocació pel bon pernil i la xarcuteria dels països del sud. Però si ens mirem l’evolució semàntica recent, sembla evident que la metàfora perseguia un efecte molt més elemental. Per a vergonya de qui ho escollís, al PIGS el succeí el GIPSI, que incorporava a Itàlia i li imprimia a aquestes sigles, ara ‘gitano’ en anglès, un aire eminentment racista. No podia ser d’una altra manera, del GIPSI han nascut diferents variants, una d’elles, potser la més interessant, la que s’utilitza a Alemanya: GIPS. Aquest acrònim del que ha tornat a saltar Itàlia (o Irlanda?), significa ‘guix’ i guanya així en pulcritud i subtilesa. Perquè el guix és allò que s’aplica en les extremitats trencades, però també és la matèria de la que està feta el que, tot i semblar consistent, és molt i molt fràgil.

S’ha de dir que aquestes son ocurrències o anècdotes elaborades per periodistes perspicaços o per euròcrates avorrits. No tenen tampoc més importància que la de condensar en una idea, en una senzilla imatge, el missatge de fons, la farineta hegemònica que ens serveix una part de la premsa, especialment la sensacionalista. Així el buc insígnia de l’amarillisme alemany, el Bild Zeitung, es creixia aquesta setmana fins al punt d’escriure-li ja directament el discurs a la canceller Merkel. En ell la convidava a dir-li d’una vegada per totes als grecs que és hora que deixin l’Euro. Alemanya hauria fet tot el possible, dilapidant milions i milions en el noble intent de salvar-los. A canvi, però, Grècia ni hauria privatitzat, ni hauria fet front tampoc al frau fiscal, sinó que hauria persistit, a costa dels demés països, en mantenir uns estàndards socials del tot intolerables. S’oblidaven el redactors (per anomenar-los d'alguna manera) d'aquest diari que, amb la pèrdua d’un 25% del PIB, el 26% de la població desocupada (un milió dels quals de llarga durada), dos milions de persones sense sanitat, una reducció dels salaris per sobre del 30% i un 45% de jubilats en risc de pobresa, la imatge és bastant menys idíl•lica i es correspon en realitat amb un país que ha començat a patir ja d’un cru subdesenvolupament.

El rotatiu Bild arribava a l’extrem de voler parlar no tan sols per boca de Merkel, sinó per la dels propis grecs, per a demanar que se’ls donés d’una vegada l’oportunitat de treure’s de sobre la pesada llosa de l’Euro. Per si l’amarillisme es quedés curt, les declaracions del president de la socialdemocràcia alemanya Sigmar Gabrial, intentaven posar el punt sobre la í: “No deixarem que els treballadors alemanys i les seves famílies paguin per les promeses electorals desorbitades d’un govern en part comunista”. L’escletxa que s’ha obert avui entre el SPD, que sembla competir amb l’extrema dreta pel discurs més populista, i el sindicalisme alemany, que ha recolzat Grècia amb gran coherència, és sorprenent. Sembla ser que la confederació alemanya del DGB, amb Reiner Hoffman al front, és conscient de que una sortida de Grècia de l’Euro, el tan temut Grèxit, suposa no tan sols una profunda injustícia per a la població grega (més d’un 70% vol romandre a l’Euro, i aquesta opció fins i tot és majoritària entre els votants de Tsipras), sinó també un risc afegit, en termes d’inestabilitat, per a la nostra zona monetària. A més, tot i que sembli paradoxal, el discurs de Gabriel i de Bild Zeitung no és més que una rèplica d’aquell de la plataforma comunista dins de Syriza.

Varoufakis ha repetit innumerables vegades que l’error d’entrar en l’Euro no te solució sortint-hi. La perspectiva del dracma en un país amb una dependència energètica del 82% i sense sectors exportadors és la de beneficiar l’especulació d’aquells grecs que porten anys evadint i defraudant, i d’algunes multinacionals turístiques que es prometen importants beneficis en la compra de patrimoni si Grècia deixa l’euro. Qui pagaria el compte seria com sempre la classe treballadora. El mandat que rebé el govern de Tsipras el passat 25 de gener, fou molt clar. El impagament que s’anuncia pel proper 30, en cap cas pot soscavar la legitimitat democràtica i exigeix una actitud constructiva per part de la Comissió Europea, del BCE i del FMI. Convé recordar que aquests tres òrgans no estan exposats a cap control i que representen interessos opacs. L’affaire Tapie pel que la Cort de Justícia francesa interrogà a la ‘jefa’, Mme. Lagarde, al llarg de 15 hores el passat agost, la situa en l’orbita d’altres ‘virtuosos’ directors del FMI com Strauss-Kahn i Rodrigo Rato. Son, com ella mateixa digué, els de l’altre bàndol. Els que s’inventen simulacres judicials i rescats impossibles per a beneficiar als ‘seus’. Contra ells ens hem de mobilitzar aquesta setmana. Tot i que sigui amb un exèrcit de guix. Perquè defensar Grècia és, en essència, defensar els nostres més profunds valors democràtics.