Intocables!

El poble grec es mereix quelcom més. La solidaritat i el recolzament de declaracions i resolucions com les realitzades pel sindicalisme alemany o la CES, son senyals importants, però insuficients. El compte enrere que viu Grècia en el seu descens als inferns, hauria d’estar a tots els mitjans. Tanmateix s’imposa l’aïllament. Una soledat irritant i colpidora que ens indigna profundament. Els que desitgen que la economia imparteixi una nova lliçó a la democràcia sens dubte son una minoria, però una minoria poderosa. Estan els governs que com l’espanyol, precisen de la derrota de Grècia, no fos cas que el seu triomf posés en evidència i desacredités la seva pèssima negociació a l’hora de defendre els nostres interessos. Després estan els que veuen en la davallada grega el pas definitiu cap a la renacionalització d’Europa, i aquests no tan sols son els de la ultra dreta, sinó també nacionalismes d’estat com el britànic. En tercer lloc s’ha de comptar els que creuen que amb la posició de força assolida i les transferències realitzades, de sud a nord, d’allò públic a allò privat, ja n’hi ha prou. I finalment està qui creu assistir a un experiment de laboratori que entra ara en la seva fase més excitant.

Un bon nombre d’analistes ha interpretat les polítiques d’austeritat com una prova per a estudiar la capacitat de resistència social i política per part de la ciutadania davant una depressió econòmica induïda de forma antidemocràtica. En el moment actual, després de cinc anys de brutal submissió social i econòmica, el cobai s’hauria escapat per art de democràcia de la seva gàbia, i estaria corrents per la seva vida, buscant una sortida a la seva presó. Doblegar la voluntat i les aspiracions del govern d’en Tsipras seria, en aquest moment, la prova definitiva de la superioritat de l’enginyeria social i política per sobre de la democràcia i de la voluntat populars. Que la ciutadania de l’estat espanyol en doni tan poques mostres de solidaritat és comprensible pel hermetisme mediàtic, però sorprèn si tenim en compte el grau de contestació en altres dominis. Al cap i a la fi el deute grec estava, a l’any 2008, prop del nivell del nostre deute públic actual. I no hi ha cap garantia de que no se’ns acabi aplicant en algun moment la mateixa teràpia de xoc que elevà el deute hel•lè al 175,1%, destruint una quarta part de la seva riquesa. La lluita de Siriza és per tant una lluita per la democràcia, una lluita que hauríem de compartir tots/tes els/les demòcrates europeus/es.

Els receptes aplicats en Grècia son els mateixos que s’han aplicat a la nostra economia i, per molt afany que li posi la cosmètica preelectoral del Partit Popular, en tots dos casos han fracassat estrepitosament. Així, a l’ombra del conillet d’índies hel•lè corre la nostra pròpia ombra, a l’espera que ens atrevim a trencar el bloqueig de les polítiques d’austeritat que fan impossible qualsevol reforma estructural que ens permeti generar i redistribuir una certa riquesa social. Els llaços que ens uneixen als grecs van més enllà dels lamentables prejudicis que propaguen i promouen alguns mitjans del nord, però també d’anàlisis efectuats per un intel•lectual de la mida d’en Wolfgang Streeck, en un recent article publicat a ‘Le Monde Diplomatique’ (Alemanya, potència sense desig). En ell, aquest en altres moments brillant sociòleg alemany transforma el caràcter ‘nacional’, que tant han matxucat diaris com el ‘Bild’ Zeitung, en caràcter ‘econòmic’. Així seria característic del sud una tirada inalterable per la demanda interior, la inflació i la devaluació monetària, que impossibilitaria l’èxit en la convergència amb la rigorosa cultura de l’estalvi del nord, en el marc d’una Unió Monetària condemnada inevitablement al fracàs. A bones hores!

Streeck arriba al límit del mal gust, quan conclou que Àngela Merkel hauria de decidir, si de la mateixa manera que va posar fi a l’energia nuclear, no hauria de posar fi a la moneda única. En un dilema molt diferent es mou Varoufakis, el ministre de finances grec, en un recent article (Com em convertí en un marxista erràtic). En ell planteja si la crisi exigeix que trobem una alternativa al capitalisme, o si hauríem de fer el cor fort i evitar l’ensorrament del sistema fins que trobem una alternativa. La sortida de l’Euro seria per a ell com posar vent fresc en les veles d’una versió postmoderna dels anys trenta que no faria més que alimentar la intolerància. Sembla evident que el sentit de la responsabilitat dels uns i dels altres es ben diferent, tot i que pels uns la Unió Monetària hagi suposat riquesa i estalvi, i pels altres deute i empobriment. Ens temem que el problema d’Europa no son els comptes grecs, sinó el nacionalisme tel•lúric alemany que, alimentat i gestionat pel seu capital industrial i financer, no ha buscat més que profit en el projecte europeu. Aquest és el seu horitzó històric. Europa ha de superar la perspectiva de les culpes i virtuts col•lectives i posar en primer terme la responsabilitat individual en el marc d’una ciutadania que tingui valor i fonament. Per això no n’hi ha prou amb la governança i l’art de governar sense govern, sinó que es requereix un govern i un projecte compromès, responsable... i compartit.