Irresponsables

Paraules son móns. De vegades ambigus, excloents, contradictoris. Prenem per exemple la paraula ‘irresponsable’. El ús que es fa d’aquesta te dues vessants. La primera descriu una persona a la que no se li poden exigir responsabilitats. La segona una persona que adopta decisions importants sense la meditació necessària. No és responsable qui no te capacitat d’incidir en el resultat d’una acció. Però tampoc ho és qui tot i tenir-la, no assumeix els efectes de la seva intervenció per mancar-li consciència o determinació. La major part dels ciutadans no som responsables del miserable espectacle de l’actualitat política en aquest país. Perquè la majoria absoluta es convertí en absolutisme i perquè no hi ha manera d’avortar en democràcia el monstre que s’alimenta dia a dia de la fel i l’amargantor d’aquesta esperpèntica funció. També el nostre govern és irresponsable. Perquè tot i tenir la potestat i els recursos per a governar, això és, per a gestionar i millorar la nostra realitat social, econòmica, però també política, no està a l’alçada de la seva responsabilitat. Som doncs un país d’irresponsables. Els uns per estar condemnats a assistir al deplorable espectacle de mesquinesa i corrupció dels que ens governen i els altres per interpretar aquest paper sense consciència, vergonya o rubor.

A ningú sorprendrà doncs, que si cabem en una mateixa paraula, hi capiguem també en un mateix país i en una mateixa realitat, encara que el temps la faci cada vegada més dolorosa i insuportable. Perquè dia a dia la irresponsabilitat creix. En les llistes interminables dels imputats i condemnats/des per tràfic d’influències, frau i evasió fiscal, associació il•lícita, prevaricació, blanqueig de capitals, falsedat documental o contraban, però també en el grau d’impotència i d’incredulitat amb el que hem de presenciar cada nova detenció d’aquells/es que havien estat honrats i investits de la confiança ciutadana al davant d’un ministeri, ajuntament, càrrec públic o organisme internacional. Irresponsables son també aquells/es que havent escollit a la persona, i havent-hi dipositat la seva confiança, ara es diuen defraudats i sorpresos per una imprevisible ‘traïció’. Que la corrupció afecti des del regidor fins el president autonòmic, passant pel diputat, el president de la diputació, el senador, el tresorer del partit o l’ex-vicepresident del govern sense que hi hagi hagut una sola dimissió, no és més que un fabulós testimoni de fins a quin punt és irresponsable el concepte que es té de ‘responsabilitat’ al Partit Popular.

Sens dubte ens mancà consciència crítica o consciència política per a evitar que, al seu moment, la democràcia es convertís, mitjançant la figura de la majoria absoluta, en una dictadura a terminis. La consciència neix de la responsabilitat, això és, de la reflexió i del debat sobre la nostra realitat social i econòmica, i aquest debat és tan propi de la democràcia com ho son el tribunal constitucional o el parlament. Però ens temem que, juntament a la política, és també la comunicació social i, especialment la produïda pels grans grups mediàtics, la que mostra un creixent distanciament de la seva funció central. L’espectacle de l’actualitat, interpretat per líders i partits, s’alimenta a sí mateixa mitjançant un joc de reflexos que fa de la política no més que una lluita pel poder en la que la ciutadania, exclosa i instrumentalitzada, es veu relegada a interpretar el paper de cor ditiràmbic en un mon habitat per lladres i xarlatans. Deia l’Eduardo Galeano que “el codi moral del fi del mil•lenni no condemna la injustícia, sinó el fracàs”. En la polític actual, el fracàs no és la injustícia o la irresponsabilitat, sinó el no ocupar un lloc visible i notori en una actualitat que tan sols passa factura a qui no apareix a la foto.

Günter Grass, un altre escriptor i dibuixant que encarnà amb gran dignitat l’esperit de la intel•lectualitat compromesa, es sentí fascinat per la deessa Kali quan visità per primera vegada el caos i la misèria palpitant d’una ciutat com Calcuta. Aquesta deessa representa la mort i la destrucció, però també regala la vida i protegeix als éssers humans. La seva ira i terrorífic poder els guarda per a la injustícia i els seus dimonis i tan sols destrueix allò que hi ha de dolent en aquest món. És una deessa negra i blava amb un collar de calaveres, un cinturó de braços tallats, i de vegades un recent nascut que li penja del lòbul de l’orella. En diversos esbossos Grass dibuixà a Kali abraçant sota la seva capa a criatures exsangües i vençudes, mostrant al món la ganyota que és la seva senya d’identitat: treure la llengua. Aquest gest no respon a la voluntat d’ofendre, sinó que expressa una profunda vergonya. Davant la injustícia i l’essència tan voluble que és característica de les persones. És un gest que s’adreça als irresponsables. Als que no saben res i als que s’han fet culpables per obrar malament tot i ser-ne conscients. Aquest any tindrem fins a tres oportunitats per a treure la llengua. Més ens val estirar-la bé, o serem nosaltres els irresponsables.