Deu i mercat

Això de ‘l’atur’ té trampa. Un company de l’assemblea ‘d’aturats/des’ de Nou Barris ho plantejava el dissabte amb molta claredat. Ja el propi concepte presenta als que no tenen ocupació com si a més no tinguessin iniciativa. Si un o una no es mou i està aturat/da, és perquè així ho vol. Aquest és el missatge subliminal amb el que es contamina semànticament amb tal de refermar l’hegemonia neoliberal, aquella que han imposat els que creuen que han ‘vençut’. No te cap importància que la constitució estableixi el dret al treball. La nova narrativa sembla ser ha superat la carta magna e introdueix paràmetres nous. On abans posava ‘drets’ , ara posa ‘oportunitats’, on abans posava ocupació, ara es llegeix ocupabilitat i emprenedoria. Aquestes son les paraules màgiques que desplacen la responsabilitat de l’àmbit col•lectiu, això és, l’àmbit polític, a l’àmbit personal i humà. Aquesta visió exclusivista de la responsabilitat és un dels pilars de la nova ideologia. Es complementa amb d’altres com el de la menor eficiència d’allò públic davant allò privat, el caràcter sagrat de la propietat, inalterable per cap dimensió col•lectiva (impositiva...), la competitivitat com a factor de creixement, o el risc individual com clau necessària per a la ‘millora’ de les capacitats personals.

Amb aquesta perspectiva certament miserable, a ningú estranya que el missatge hegemònic sigui que qui està ‘aturat’ ho està perquè vol, i que per tant, el fet de baixar les prestacions per desocupació és un important incentiu, al temps que ‘un acte de justícia’ amb aquells/es que treballen i cotitzen. És en aspectes com aquest on es fa palès fins a quin punt el neoliberalisme no és una teoria econòmica sinó pura ideologia social i política. Imposa per diferents vies un model hegemònic de com han de ser i com han d’actuar les persones. Com recorda Patrick Schreiner en el seu recent llibre ‘Submissió com llibertat’, el neoliberalisme defineix un model de persona que ha de ser competitiva, això és, amb ganes d’imposar-se als demés, al temps que servil, per saber-se adaptar de manera permanent a les exigències del mercat. Ha de ser activa, per a no deixar-se perdre les oportunitats que aquest li vulgui brindar, i emprenedora i egoista per a aprofitar-les en el seu benefici exclusiu. Ha de ser disciplinada i perseguir amb tenacitat la seva realització ‘personal’, al temps que flexible, per saber-se adaptar a les circumstàncies. Par assolir aquest ‘ideal’, la persona s’ha de tematitzar constantment i optimitzar les seves capacitats amb tal de poder-se presentar amb ‘èxit’ davant els demés.

Les vies per les quals l’hegemonia neoliberal s’estén son moltes i diverses. Conformen en el seu conjunt un teixit sòcio-comunicatiu fort i atapeït. Comença pel model educatiu que ja no persegueix cap model ampli o holístic de ‘saber’, sinó la capacitat de ‘servir’ els interessos empresarials. La filosofia bàsica de vida és la del pensament ‘positiu’ i de la intel•ligència ‘emocional’ que permet a les persones ‘vendre’ el seu projecte, ‘situar-se’ o ‘posicionar-se’ i assolir l’èxit sempre i quan ‘cregui en si mateix/a’. Juntament a la filosofia està l’esoterisme, que presenta la ‘circumstància’ col•lectiva com quelcom ‘inalterable’, pur karma que conforma el ‘destí’ del individu. Aquest s’ha de ‘trobar a sí mateix’ per a millorar i ha d’evitar ser massa ‘cerebral’ per a no perdre’s en una racionalitat ‘innecessària’. L’esport, que és competició i risc, posa en el centre la disciplina, la superació i el dolor, i eleva al seu particular olimp econòmic aquells herois que han mostrat més ‘talent’ i tenacitat. El model social arriba a la seva màxima expressió en la televisió amb realities i concursos, als que els participants enfronten dures catarsis individuals quan s’han d’adaptar a les exigències del públic i del jurat, amb tal de millorar, agradar i assolir l’èxit’, això és, el reconeixement de l’audiència/mercat.

També les xarxes socials permeten una estratègia de ‘posicionament’ individual, al igual que el consum que, gràcies a una forta estratègia de diversificació i programació de la funcionalitat dels productes, ha ampliat les opcions per a identificar-se i definir-se per un senzill acte de compra. En aquest univers neoliberal tan sols hi ha un element que falla. ‘L’élite’ no pot posar en perill la seva hegemonia en funció de qüestions com la ‘capacitat’ o el ‘mèrit, i ha de protegir la seva posició. Per això existeix una gran contradicció perquè, contra tot pronòstic, la dedicació, la capacitat o l’esforç no comporten necessàriament l’èxit. Aquest radica sobre tot en el resultat. Qui hagi intentat assolir-ho i no ho hagi aconseguit, no s’ho mereixerà i haurà desaprofitat la seva ‘oportunitat’. He aquí el punt feble. El mercat i amb ell el neoliberalisme és, al igual que deu en la religió catòlica, un ens de caràcter arbitrari que no sempre premia a qui més s’esforça. Al mateix temps que deu i mercat es reserven la capacitat de fer feliç al individu (llegiu sinó el BOE de la setmana passada) no es fan responsables del resultat. Aquí radica la farsa. Com en el cas de ‘l’aturat’ no volen assumir tota la responsabilitat, i se la traslladen al individu, però deixant-ho sol i negant-li tota estratègia que tingui dimensió col•lectiva, social, pública o política.