Societat en liquidació

Un dels conceptes o metàfores que millor recullen el profund canvi sòcio-cultural que avui experimentem és, amb tota certesa, el de la modernitat líquida, encunyat per en Zigmunt Bauman. Davant la societat sòlida feta de continguts i valors persistents, la societat transita cap a una nova dimensió, a la que manen la incertesa i la fragilitat. Si els sòlids conserven la seva forma en el temps, “els líquids son informes i es transformen constantment: flueixen. Com la desregulació, la flexibilització o la liberalització dels mercats”. El caràcter líquid de la societat es trasllada a les relacions, al model del benestar, a la cultura del treball i estén la volatilitat, la precarietat i la imprevisió a l’àmbit laboral i familiar. Aquesta transformació s’alimenta dels canvis tecnològics, de l’auge de l’individualisme i del consum introduint-hi nous paradigmes de caire comercial. La nostra vida es converteix en un càlcul dinàmic, en termes de cost i beneficis, que analitza permanentment la viabilitat del projecte ‘personal’ en termes ‘d’èxit’ i de ‘liquidesa’ financera, i que es desfà de tot allò que considera superflu i que pugui comportar un compromís massa ‘sòlid’ ja sigui en l’àmbit ètic, social o professional.

La societat sòlida està així en procés de ‘liquidació’ i no son pocs els postors que s’afanyen per a licitar amb tal de quedar-s’hi amb algun dret, prestació o servei que els pugui reportar un saborós pessiguet per al seu compte ‘personal’. Aquests postors, no podia ser d’una altra manera, son a la vegada ‘impostors’. Els que liquiden el patrimoni públic, diuen que ho fan en el nom del bé comú, i així el corrupte defensa la honradesa, el defraudador la fiscalitat i el polític autoritari la democràcia participativa. N’hi ha prou amb recordar una estampa tan actual com la del President de la Comissió, Juncker, dient en la reunió del G20 a Brisbane, Austràlia: “Penso de veritat que tots hem de combatre l’evasió fiscal”. Si tot i el tancament informatiu encara recordem (Luxleaks) que Juncker era primer ministre de Luxemburg quan es van firmar acords fiscals amb més de 340 multinacionals per a facilitar l’elusió fiscal en Europa, veurem que en aquesta època de liquidació social, la ‘veritat’ viu les seves hores més baixes, i que, el que realment triomfa és allò ‘versemblant’ que a més, com els succedanis i les males còpies resulta, en relació a la veritat, molt més econòmic.

Juncker mostra estar a l’alçada d’una Comissió que, als darrers anys, també ha mostrar un fort afecte per la liquidació, especialment mitjançant l’endeutament públic, la privatització i l’eliminació de drets i garanties ciutadanes. La desafecció que mostra cap a la democràcia i la ciutadania quan al mateix temps satisfà amb avidesa els lobbies que liciten per quedar-se amb els trossos del nostre model públic i social, arriba a la seva màxima expressió amb la defensa tancada que fa la Comissió del TTIP. Cuinat amb nocturnitat i traïdoria aquesta potinga neoliberal pot donar-li el toc de gràcia als nostres serveis públics i soscavar encara més els nostres estàndards laborals i mediambientals. Però és previsible que vagi molt més enllà. Europa ha tingut sempre dos fonaments: el seu model social i el mercat interior. Ara, posat el model social en el goter i encaminada la desfiguració del mercat comú mitjançant la seva dissolució transoceànica, és de témer que la Comissió, amb Juncker al capdavant, assoleixi el seu objectiu més anhelat: vendre a preu de saldo no tan sols el patrimoni social europeu, sinó condemnar a la Unió Europea en el seu conjunt a la liquidació per tancament.

Les vel•leïtats del ‘postor/impostor’ que caracteritza la ‘liqüefacció’ de la política i que tan bé encarnen personatges com en Jean-Claude Juncker, precisen d’un esforç constant per mantenir viva la ficció. En aquesta lògica s’inscriu també el recent anunci, a so de bombo i platerets, del pla d’inversió que s’ha anticipat a la presentació dels documents que inicien el Semestre Europeu. La xifra promesa de 315.000 milions en tres anys, s’assoleix gràcies al potencial gairebé ‘màgic’ de 21.000 milions que en qualitat de ‘palanca’ hauran d’activar la inversió privada. Si tenim en compte que d’aquests, tan sols 2.000 milions son frescos, i els 19.000 restants son vi vell en odre nou, entendrem que aquest pla, a falta de ‘liquiditat’, és de naturalesa quasi gasosa. O be Juncker amaga una personalitat mística i pot flotar sobre les aigües i multiplicar els pans i els peixos, o, com suggeria Paloma López, te ànima de trilero. Sigui com sigui, el que Europa necessita és democràcia i inversió, però des de la iniciativa pública. Ja hem injectat prous diners en els bancs com per a seguir-los confiant el motor de l’economia. Per això està el Fons Europeo d’Estabilitat Financera i el Banc Europeu d’Inversions, tot i que, és clar, tots dos tenen la seva seu al Gran Ducat de Luxemburg...