El desert

(Reflexions darrera d’una indigestió monàrquica...)

Ho escriví fa més de deu anys el bon amic Martin Meggle. La nostra societat s’enfronta a un procés inexorable de ‘Desmineralització de la consciència’. Es pot apreciar en la creixent ingravidesa i inconsistència dels arguments que pretenen orientar la deriva a la que estem exposats. Es fa evident en la rotunditat amb que es vesteixen els arguments polítics i econòmics, quan no fan sinó perpetuar l’error i la fatalitat. Es percep en la falta de pudor, en la supèrbia i en la pocavergonya amb les que s’imposen la mentida, la contradicció i la incoherència a la narrativa de l’actualitat. En un mon sense rumb, sense raó i sense fons, el monocultiu de l’individu i l’epistemologia del consum, com a principal horitzó antropològic, ressequen i perverteixen la força del pensament creatiu, col•lectiu i orgànic, i ens condemnen al imperi d’una intel•ligència que esdevé perifèrica i fal•laç. La humanitat, com a espectacle irritant, com a joc de reflexos buit i inhòspit, com a procés trivial i autoreferencial, es desmineralitza a passes agegantades i alimenta un procés ineluctable de desertificació global.

El desert creix, escriví Friedrich Nietzsche en un cèlebre poema i afegí: “Ai d’aquell que albergui deserts!”. Ja des de molt abans s’havia estès de manera silenciosa, tot i que és ara quan ho fa de manera més mecànica i brutal. Mitjançant la deshumanització dels conflictes i de les guerres, el saqueig, l’explotació i l’espoli de tota mena de recursos naturals i humans. El cultiu de la raó sòrdida ha desmineralitzat els espais de cohesió i d’apoderament col•lectiu. Ha entumit el que tenien de fèrtils les consciències i ha sotmès a la pura entropia qualsevol conat de resistència o d’oposició. El procés al que ens enfrontem avui és un procés de desmineralització, però també de destrucció controlada de la humanitat. Perquè el risc, com a estratègia implacable perquè uns pocs puguin imposar la redistribució de la riquesa i dels recursos, precisa d’una confusió, d’un pànic i d’una por que han de ser reals. Per això creix el desert. En la il•lusió i en les consciències. En els espais col•lectius i en la riquesa que tots compartim. En l’educació i en les idees. En la cultura i en la solidaritat.

El desert creix en cada zona franca on es condemna a treballar sense drets. S’estén en cada paradís fiscal on algú refugia el producte de la cobdícia i de l’especulació. L’arenal insaciable es fa gran en les sentències que condemnen l’expressió i la protesta, als dictats i manaments que imposen l’austeritat, als lobbies que pretenen sotmetre al seu jou l’exercici de la democràcia i de la llibertat. El desert creix als plats dels nens i a les mans dels grans, creix als reflexes sòrdids de ceptres, bàculs i corones. Creix als contractes que generalitzen la precarietat i la incertesa, a la tinta podrida dels escrivans i aduladors, en les mentides de tots aquells que van perdre la vergonya abans que el respecte a la veritat. L’erm es fa immens a la dreta, però també creix a l’esquerra, entre tots aquells que defensem alternatives per un món que hauria de ser una mica més just i una mica menys desigual. Ho alimenten la pols i els llots de la ingenuïtat, el caprici, el personalisme i l’eterna deslleialtat cap a uns principis que sempre s’acaben per sacrificar per allò que es considera: ‘pràctic’ i ‘real’. Així ens va en aquest món que creix amb la força d’un erm desert que fins i tot converteix en nàufrags als grans campions i als que es consideren més llestos. Herois solitaris que gaudeixen d’una victòria perenne sobre tots nosaltres, però que no és més que una altra manera de sotsobrar.