TOPP

El tribunal d’Ordre Públic va ser, juntament amb la brigada político-social, un dels avencs més degradants d’aquesta infàmia que inspira bona part de la nostra història moderna. Creat amb la finalitat de combatre la subversió i preservar l’Estat davant l’atac d’aquells que volien sembrar ‘el sotsobre en la consciència nacional’, el TOP jutjà al llarg dels seus 14 anys d’història 3.798 casos. El primer, al 1963, el de Timoteo Buendia, detingut per insultar en un bar madrileny el televisor al crit de ‘Em cago en Franco’. El últim, el 4 de gener de 1977, el del impressor Meseguer, condemnat a 4 anys per possessió d’un revòlver. Un dels exercicis de repressió més evidents i que tingué més repercussió a nivell europeu fou sens dubte el procés 1001, que condemnà a la cúpula de CCOO, els ’10 de Carabanchel’, a penes de fins a 20 anys. Creat amb tal de rebaixar la càrrega de treball dels consells de guerra i tribunals militars i rentar-li així la cara al franquisme, ans al contrari el TOP esdevingué la senya d’identitat internacional d’un règim tan cruel com catet i ranci, que finalment caigué derrotat per la rebel•lió d’una ciutadania decidida a conquerir la democràcia a peu de carrer.

Tanmateix, és de témer que el TOP, com tantes altres relíquies del nacionalcatolicisme, aconseguís perpetuar-se. En cos, perquè dels seus 16 jutges, 10 van passar a exercir en democràcia al Tribunal Suprem i a l’Audiència Nacional. En ànima, perquè la voluntat de controlar les consciències i criminalitzar qualsevol conat de protesta, es manté ben viu també avui en l’autoritarisme que inspira al partit que ens governa. El TOP del segle XXI es manifesta en propostes legislatives com la ‘llei de seguretat ciutadana’, censurada pel Poder Judicial com ‘inconstitucional’ o la reforma del Codi Penal, proposada pel ministre Gallardón. També es fa palesa en el gran nombre de sancions administratives imposades als manifestants, o en la recrudescència de la repressió policial que amenaça el lliure exercici de drets fonamentals com els de reunió, manifestació o vaga. Pel PP es tracta, com descrivia recentment un militant d’Amnistia Internacional, d’aconseguir una ‘majoria silenciosa i minories silenciades’.

Al seu informe 2013 sobre la violació de drets sindicals, la Confederació Sindical Internacional xifra en 176 les detencions a les que es va procedir a la vaga general del 29 de març de 2012. D’aquesta protesta que demostrà de manera clara el grau i extensió del rebuig provocat per la reforma laboral, s’ha seguit un nombre ingent de processos judicials. Entre ells el iniciat recentment contra la Secretària General de CCOO a les Illes Balears, Katiana Vicens. La fiscalia demana per ella una condemna de 4 anys i mig, per trencar, suposadament, el parabrises d’un autobús quan exercia el dret a informar sobre la convocatòria de vaga. Un delicte del tot improbable perquè cap responsable sindical s’exposaria a una acusació com aquesta. Una agressió sense danys personals i que pot resultar indemostrable en l’ambient de tensió i conflicte que li es propi a una jornada de lluita. El que es pretén és sembrar la por en aquells i aquelles que estan disposats a defensar els seus drets socials i laborals. L’objectiu no és cap altre que intimidar a una organització de profundes conviccions democràtiques mitjançant l’escarni d’un dels seus líders emblemàtics.

Com Katiana hi ha 8 companys a Getafe, cinc més a la Rioja i dos a Madrid pels que la fiscalia ha arribat a demanar fins a 8 anys d’empresonament. Hi ha 40 procediments judicials oberts que no persegueixen cap altre fi que silenciar a aquells que es resisteixen a acceptar el règim de precarietat i injustícia social que ens volen imposar. També avui, com fa 40 anys, s’aprecia un paisatge desolador en termes de legitimitat democràtica. Salvant les distàncies, la tendència al govern per decret, a l’absència de debat, al control hegemònic dels mitjans sembla evident. Potser avui ja no sigui una oligarquia casernària formada per bisbes i terratinents la que imposi el seu mandat mitjançant un general titella, sinó un distingit cercle de banquers i directius transnacionals que camuflen la seva fèrria determinació darrera les propietats cosmètiques d’un màrqueting globalitzat. Son els TOP manager del segle XXI. També ells rebutgen una democràcia que va més enllà del tràmit parlamentari i que es vulgui immiscuir en el teixit productiu per a disputar-los la propietat sobre els recursos naturals i sobre el patrimoni públic.

A mitjans de març el Comitè de Llibertat Sindical de la OIT presentà el seu 371è informe. En ell donava la raó a CCOO i UGT en la denúncia presentada al maig de 2012 per vulneració del dret de llibertat sindical i de negociació col•lectiva en el marc de la reforma laboral i del decret-llei número 20/2012. Més enllà d’aquesta institució multilateral de caràcter tripartit, l’autoritarisme del govern espanyol comença a preocupar en tota Europa com ho manifesta la carta que el passat 23 de gener envià la Comissió de Llibertats del Parlament Europeu al ministre Fernández- Díaz. L’estat espanyol torna a donar la nota, camí del cim. Del TOPP dels governs antidemocràtics.