Màgia electoral

Si resulta sorprenent escoltar a César Alierta parlant del perill que comporten els monopolis, i a Pablo Isla dels beneficis que acompanyen la contenció salarial, resulta encara més sorprenent comprovar com en Mariano Rajoy ha decidit presentar-se, de la nit al dia, com un acarnissat lluitador contra el populisme i escepticisme europeus. Les ponències d’aquestes tres figures en el marc de la passada conferència del Consell per al Futur d’Europa, mostren fins a quin punt s’han establert avui en el reduït cercle de l’oligarquia, la cara dura i el cinisme. Si el president de Telefonica ha convertit, tot i les crítiques de al Comissió Europea, l’abús en norma, i el president d’Inditex, mentre demanava als demés que s’estrenyessin el cinturó s’apujava el seu sou en un 50% (2012), s’estarà d’acord en que la submissió i fluixesa política d’en Mariano Rajoy és el que més ha fet per alimentar la desafecció i el descrèdit que li mereix avui Europa a una part importat de la ciutadania. Les xifres de l’Euro baròmetre recent mostren quin és el impacte de la governança i de les seves polítiques errades en el desprestigi del projecte comú. Però com ve essent habitual en la dreta, lluny de voler assumir la responsabilitat, es prefereix tirar pilotes fora i culpa del perill immediat no les polítiques impopulars i la violació continua de la normalitat democràtica, sinó l’extensió del populisme.

Que a Mariano el sorprengui la crisi de confiança regnant és com si un piròman es lamentés de l’extensió de les flames que devoren l’edifici. Serà que l’hàbit de creure’s les pròpies mentides, de distingir brots verds al desert i recuperació allà on no hi ha més que precarietat, incertesa i misèria comporta, a la llarga, dissociacions sensorials importants. Una malaltia generacional, o, com a mínim, una pandèmia familiar a la dreta europea, si tenim en compte les intervencions dels altres ponents en la conferència organitzada pel Institut Berggruen. Com titulava el Huffington Post: ‘Destacats europeistes busquen a Madrid un ‘somni’ en el que poder creure amb tal que la Unió Europea no sucumbeixi al populisme’. Una manera benintencionada de descriure l’esforç col•lectiu per a negar el malson que han deslligat precisament aquells que han introduït la governança en Europa. Son aquests els estadistes que han tingut la responsabilitat de govern els anys en els que ha augmentat l’atur, s’ha aprofundit la desigualtat i s’ha imposat la pèrdua de cohesió. Son aquests els ideòlegs d’una involució democràtica que ha contagiat per tota Europa l’allunyament i la desafecció, atiant com en els pitjors temps el racisme i la xenofòbia.

Amb tal de suavitzar la davallada que s’anuncia per a les properes eleccions al Parlament Europeu, s’ha posat a treballar a dojo els millors maquilladors estadístics i els més avesats comunicòlegs. Es tracta de negar allò evident, d’invocar el miratge, de fantasiejar amb una tabola rasa i un futur immaculat. Son aquest temps en els que el eufemismes campen al seu aire, en els que s’arriba a presentar la darrera incursió en el mercat laboral com si es tractés d’una campanya de màrqueting telefònic. Tarifa plana li diuen, quan el que està pla és l’encefalograma d’unes reformes estructurals que han traït les senyes d’identitat de l’Europa social pels quatre costats i han escampat per tot el territori de la Unió el neguit i la ràbia. La situació és compromesa i el perill és doble. Que es realitzi un pas més enllà en la dretització del projecte comú, des del govern ultraliberal actual fins als voltants de l’extrema dreta, o que tot continuï en mans de l’oligarquia i acabem essent víctimes del neguit i la injustícia.

Davant aquest risc s’imposa la sobrietat i la coherència. Europa serà social o no serà i per aquesta raó convé canviar. Si com anuncien alguns és hora del populisme, es tracta de que no sigui el populisme de la demagògia i de les falses promeses, sinó el d’aquells que exigeixen que la democràcia mani per sobre de l’economia, i que la cohesió i la igualtat posin límit a la cobdícia i la dilapidació d’allò públic. Ha arribat el moment de recuperar el projecte comú i de salvaguardar-ho posant-ho en mans de polítics responsables. No il·lusionistes ni malabaristes ni tampoc majordoms, sinó persones capaces d’entendre la dignitat i l’obligació que entranya ostentar un càrrec que representa a milions de persones. Europa no pot ja amb més mentides ni amb més riscos. Està saturada, esgotada, pansida. Precisa urgentment de qui sàpiga recuperar el pols democràtic i retornar a la ciutadania la il·lusió per un projecte al que li sobren els darrers 4 anys d’història i al que li manca una dosi redoblada de cordura. Davant aquells que enfront l’amenaça del populisme demanen el vot impopular amb tal de no ser confrontats electoral-ment amb les conseqüències de la seva deslleialtat, convé un vot democràtic i popular. No hi ha cap altre màgia.