EE(EU)UU

De les grans transferències que han marcat la crisi a Europa hi ha una que sorprèn especialment. Es tracta d’aquella que ha convertit els països de la conca mediterrània en perifèria, traslladant el centre al nord geogràfic. No és tant que en termes econòmics i industrials no s’hagués fet notar abans aquest sorpasso civilitzatori, però sens dubte s’ha acabat de completar amb les urpades geopolítiques que ha repartit a dreta i esquerra la governança econòmica europea. El que fou mare nostrum¸ha passat a ser així el pati del darrera d’un projecte polític amb una vocació atlàntica evident. Els estats limítrofs com Grècia, Itàlia o l’estat espanyol han passat a ocupar, en allò relatiu al grau de consideració, un paper de comparses exòtics, de indubtable talent gastronòmic i gran bagatge històric. El nou centre europeu mulla els peus al fred mar del nord i te empastifades les temples amb brillantina financera. Ja havia mostrat les seves preferències quan, a l’abril de l’any passat, va esbossar els rudiments d’un Tractat de Lliure Comerç amb els EEUU. Tanmateix les notòries deslleialtats i imperdonables excessos de l’espionatge nord-americà, entre d’altres amb el telèfon de la canceller alemanya, van tirar per terra les millors intencions. No ha estat fins l’ocupació de Crimea i la crisi diplomàtica iniciada pel govern rus, que Europa ha volgut tornar a sintonitzar la seva particular ‘West Side Story’, aquella vigorosa història d’amor que te les seves fites més memorables en el Plan Marshall i el desplegament de les forces de l’Organització del Tractat de l’Atlàntic Nord.

Si a algú li cal un argument teleològic, això és, un designi de naturalesa gairebé divina que fonamenti aquesta relació portentosa, tan sols ha de llegir amb atenció el discurs pronunciat per en Barak Obama el 26 de març a Brussel•les. L’oratòria del president dels EEUU és prou coneguda per la seva qualitat excelsa i brilla amb llum pròpia en molts fragments. La combinació seductora entre sinceritat, determinació i idealisme, desperta quelcom proper a la complicitat que converteix en groller i desagraït qualsevol conat de crítica. Tan sols quan el president fa obertament professió de la seva fe en la dignitat humana, i fa extensiva aquesta a la cultura atlàntica que uneix Amèrica del Nord i Europa, un s’acaba sentint assaltat per alguns fantasmes, esquerps, gairebé canins, que fan escoltar els lladrucs des d’Abu Ghraib fins als filferros caribenys de Guantànamo. Del vell continent haurien sortit, així Obama, la fe en la consciència i la voluntat com a fonaments de la llibertat. També la convicció de que les lleis i institucions estan per protegir un principi meridianament clar: que el poder es deriva del consentiment dels que son governats. De ben segur que els descendents dels nadius nord-americans i dels esclaus hi posarien alguna objecció, però el president defensa que aquest principi hauria inspirat a un grup de colons al llarg de l’oceà i hauria estat recollit en els documents fundacionals que segueixen servint, també avui, de guia als EEUU.

El cordó umbilical entre Europa i EEUU seria per tant de naturalesa lliberal, el qual ve perfectament al cas. Al cap i a la fi a Brussel•les no tan sols es tractava de tancar files davant l’ós cavernari postsoviètic, sinó també d’aprofitar els favorables alisis geopolítics per a superar la paràlisi actual en la negociació del Tractat de Lliure Comerç. Convé que ací, en relació als principis i valors transatlàntics, destaquem que com a mínim per la part europea, el grau no ja de consentiment, sinó de coneixement del que s’està negociant és ínfim o inexistent. El secretisme amb el que s’avança en aquestes negociacions, sempre al marge de la ciutadania europea és, sembla ser, directament proporcional al grau de satisfacció que aquestes negociacions inspiren en els més de 2.500 lobbies que teixeixen la troca des de Brussel•les. Hi ha molt en joc: la competència deslleial en termes laborals, la liberalització dels serveis, la pèrdua del dret a la diversitat cultural, la titularitat pública dels serveis d’interès general, el que els inversos puguin imposar les seves pròpies regles. En definitiva, que el intervencionisme que s’ha fet palès amb la governança econòmica es faci encara més permeable als interessos de les grans corporacions i dinamitzi encara més el procés de privatització, desregulació i precarització que estem patint en l’actualitat.

Davant aquest enrenou no queda més que reivindicar la naturalesa pacífica, democràtica i social que inspira el procés europeu. Davant l’obsessió atlàntica i el gran apetit que semblen despertar en els uns i els altres els respectius mercats, el futur immediat de la Unió potser necessiti d’un plus de contenció i prudència, per molt que a alguns els hi puguin semblar qualitats excessivament mediterrànies. Potser és hora de deixar de bregar i de començar a recollir-se per veure què és el que hem aconseguit realment. Sumar una nova ambició a les que ja s’han deslligat amb les successives ampliacions, amb la intervenció en drets, amb la pauperització de la classe mitja, és convertir el projecte comú en una quimera inviable.