Dobel intervenció

Farà ara dos anys, el 6 de febrer de 2012 es publicava al Butlletí Oficial de l’Estat, el 2on Acord per a l’Ocupació i la Negociació Col•lectiva. Allà s’establien, sempre des de l’autonomia de les parts, tota una sèrie de compromisos mutus i de mesures per a fer front a la crisi. Però la vigència de l’acord signat per patronal i sindicats després de mesos de negociació, havia de durar ben poc. 5 dies més tard, l’onze de febrer, es publicava al BOE el RD llei 3/2012 de mesures urgents per a la reforma del mercat laboral. Un atac frontal al model de relacions laborals a l’estat espanyol que transformava en paper mullat l’acord assolit i desvirtuava pel futur immediat qualsevol intent seriós de tornar a articular la concertació social. Qui pensi que aquesta intervenció respongué a una iniciativa, convicció o projecte econòmic del govern del PP, està molt equivocat. La reforma laboral no va ser més que una altra prova evident del servilisme i la creixent pèrdua de sobirania del govern de Mariano Rajoy. Com s’havia vist abans amb el canvi de la constitució, decidit d’amagat el 25 d’agost de 2011 amb el Partit Socialista, o la condicionalitat i les reformes estructurals subscrites el juliol de 2012, en el marc del rescat bancari (Cap. VI). Una prova més de la intervenció implacable i massiva del ideari de l’austeritat en la política laboral, social i econòmica d’un sempre receptiu govern espanyol.

Per la seva funesta incidència en l’ocupació i en la cohesió social, convé recordar quin ha sigut fins avui el itinerari que ens ha portat a aquesta intervenció política directa, que amb tanta parsimònia és omesa pel gabinet popular. El marc operatiu el creà l’estratègia ‘UE 2020’ que introduí el semestre europeu com a agenda de coordinació de la política econòmica. El Six Pack, un paquet legislatiu format per cinc directives i un reglament establí, el 2011, un nou sistema de vigilància amb un sistema automàtic de sancions per a tots aquells que es desviessin de les estrictes recomanacions. Poc després el pacte Euro Plus carregava amb munició ideològica els instruments creats fins el moment. Establí els salaris com a principal mecanisme d’ajust per a superar, en l’àmbit de la Unió Monetària, els desequilibris econòmics, i imposà una estreta vigilància sobre els sistemes de negociació col•lectiva i de fixació salarial. L’amarg receptari de la troika es feia visible a més en les condicions draconianes que es forçaven al negociar els rescats financers i bancaris, o, de manera més informal, quan s’establien requisits per a la compra de deute públic. Tot això suposà un retrocés democràtic, però comportà a més una davallada social i econòmica que va ser fruit d’un model econòmic profundament equivocat.

El ideari de l’austeritat, tal i com s’ha aplicat, incorpora una sèrie de supòsits que son erronis i dels que convé destacar com a mínim dos: El fet que els desequilibris a nivell Europeu vinguin de la evolució diferenciada dels salaris, i el que l’atur sigui el resultat de les rigideses del mercat laboral. Aquestes dues premisses han convertit els salaris en la principal variable d’ajust per a recuperar suposadament la competitivitat als països perifèrics, i han fet de la desregulació del mercat laboral el instrument preferit per a fer front, també és un suposar, a la pèrdua d’ocupació. A tots els països on hi ha hagut una intervenció s’han reduït les prestacions per atur, s’ha facilitat l’acomiadament i s’ha augmentat l’edat de jubilació. Al mateix temps s’ha minvat el Salari Mínim Interprofessional, s’ha limitat la cobertura dels convenis i s’ha descentralitzat la negociació col•lectiva. El resultat de tot això ha estat ràpid i contundent. Però no a l’hora de reduir l’atur, que ha continuat augmentant, sinó per la rebaixa dels salaris reals que, a 18 dels 27 Estats membre, va caure fins un 27%. Així s’ha ofegat la demanda interna i s’ha millorat fictíciament les balances comercials i la competitivitat, pel efecte que ha tingut la caiguda del consum en la baixada de les importacions.

El doble intervencionisme europeu; en les polítiques dels estats i mitjançant aquests en les estructures de concertació, no ha enfortit les economies perifèriques, sinó que les ha afeblit i condemnat a una segona divisió. Aquella en la que es competeix tan sols mitjançant els costos salarials i no en funció de les capacitats, els recursos o la innovació. Resulta una paradoxa però s’ha acabat condemnant l’estat espanyol exactament al mateix model erroni al que es va condemnar ell solet a mitjans dels anys noranta. Un model de creixement buit, sense muscle industrial ni vocació per construir la competitivitat des de la concertació i la creació de valor. Però és de témer que tot i el seu orgullós patriotisme, ni el president Rajoy ni el seu entorn s’hagin adonat que els hi han donat formatge. És el que té quan políticament ets poc més que una rateta.